UNITAT 1: DEMANO LA PAU I LA PARAULA.
10. LA TOLERÀNCIA
 |
| John Locke |
Què és la tolerància?
La tolerància és la virtut indiscutible de la democràcia. Tolerància és respecte a la diversitat. Es tracta d' una actitud de consideració vers la diferència, d' una predisposició a admetre en els altres una manera de ser i d' obrar diferents a la pròpia, de l' acceptació del pluralisme.
"Sense la virtut de la tolerància la democràcia és un engany, ja que la intolerància condueix al totalitarisme"
Victòria Camps, Virtudes públicas, 1991
Breu història d' una conquesta
Durant el segle XVII, John Locke escrigué Carta sobre la tolerància, i en ella assegura que no s' ha de tolerar cap dogma advers i contrari a la societat humana o als bons costums necessaris per conservar la societat civil. En aquesta obra es ressalta, a més a més, la importància de diferenciar entre els afers públics i els religiosos, cosa que ens mostra que la batalla per la tolerància, ja des de bon principi, empaita la laïcitat.
Més tard, Voltaire seria molt més radical defensant la importància de tolerar las opinions contràries: "No comparteixo les teves idees, però moriré si cal perquè puguis defensar-les".
Relativisme/ Etnocentrisme
Existeix una interpretació del concepte de tolerància. Aquesta accepció es coneix amb el nom de relativisme. Que el etnocentrisme, o creure que la cultura pròpia és superior a les altres, que es consideren salvatges o retardades, és molt criticable, no vol dir que tots els continguts d' una determinada cultura siguin igualment respectables. On és el límit?
La tolerància democràtica
Finalment, la tolerància no ha de ser el mateix que la indiferència. Tolerar no és un exercici passiu, suposa l' esforç de conviure amb allò que no ens agrada. Per descomptat que això no vol dir acceptar-ho. L' equilibri difícil que ho fa possible és el civisme.
Exemple:
La clitoridectomia consisteix en l'extirpació o ablació del clítoris amb medis quirúrgics rudimentaris o no, normalment acompanyada de lamutilació de part dels genitals externs femenins a fi d'evitar sentir plaer sexual, que les dones puguin arribar verges al matrimoni i en mantinguin la castedat després. Les dones no sotmeses a aquesta mutilació són considerades impures i poden arribar a ser rebutjades en les cultures on s'hi practica. A alguns països es fa de manera sistemàtica i rutinària, mentre que a d'altres es justifica amb fins mèdics que tercers països no consideren provats ni inevitables.
Existeixen diverses formes de mutilació genital femenina, classificades en quatre tipus segons la OMS:[3]
- Tipus I o Clitoridectomia, als països islàmics anomenada sunna (de l'àrab, "tradició"): incisió al prepuci del clítoris que habitualment sol quedar intacte. Aquesta intervenció és l'única que, mèdicament, es pot comparar amb la circumcisió de l'home.
- Tipus II o Excisió: ablació del clítoris total o parcial, normalment acompanyada d'una extirpació dels llavis menors. És la intervenció més freqüent i es practica a 25 països de l'Àfrica subsahariana, a Àsia (bàsicament a Indonèsia i Malàisia), a Egipte, Sudan i elIemen. Equival a l'ablació del gland del penis de l'home.
- Tipus III o Infibulació (o "circumcisió faraònica"): és la manera més agressiva i consisteix en l'extirpació total del clítoris, llavis majors i menors. Després de l'acte, hi ha un cosit d'ambdós costats de la vulva fins que queda pràcticament tancada, deixant únicament una obertura estreta per la sang menstrual i l'orina. Després del part les dones solen tornar a ser re-infibulades. Es practica a Djibouti, Egipte, a algunes regions d'Etiòpia, a Mali, a Somàlia i al nord del Sudan.
- Tipus IV o altres, en les que destaquen qualsevol manipulació dels genitals amb finalitats no terapèutiques, com el pírcing o el dry sex.[2] Entre elles hi trobem la introcisió: varietat de mutilació poc freqüent però molt severa practicada per algunes tribus d'aborígens australians i pels xipibo-conibo, tribu situada al nordest de Perú. Consisteix en un allargament de l'orifici vaginal en direcció al perineu, creant una obertura des de vagina fins a l'anus amb l'ajut d'un instrument tallant, normalment pedres esmolades o ganivets de bambú.
El control de la sexualitat i el foment de la castedat. Es creu que mitiga el desig sexual, garanteix la fidelitat i incrementa el plaer sexual masculí.
Funcions reproductives. Hi ha la creença que les dones no mutilades no poden concebre o que millora i facilita el part, fins i tot que es pot arriscar la vida del nadó si aquest en el moment del part toca el clítoris.
Raons d'higiene. La dona no mutilada es considerada impura i per tant la comunitat li prohibeix la manipulació de l'aigua i els aliments.
Raons d'estètica ja que hom considera els genitals com una part mancada de bellesa i excessivament voluminosa.
Els motius religiosos. Sovint es justifica la MGF emparant-se amb la religió, apuntant que es tracta d'un precepte islàmic emanat de l'Alcorà.
A Catalunya, fins a 2010 un metge de l'Institut Dexeus de Barcelona ha restablert la morfologia i les funcions sexuals a 25 dones de 20 a 40 anys que fins llavors van identificar aquella part del cos amb el dolor, les infeccions i la vergonya. Manté en llista d'espera 18 dones més, un fet insòlit i valent, ja que es tracta d'intervencions en les quals les pacients temen menys l'anestèsia i el bisturí que les conseqüències que podrien patir si fossin descobertes en ambients de rigorosa tradició islàmica, catalans o africans. En 2010, Dexeus està formant en la reconstrucció del clítoris cirurgians de València i Madrid.
WEBGRAFIA:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Clitoridectomia
BIBLIOGRAFIA:
ALFARO, Carme i altres autors: Educació Ética i Cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (Pàgines 26,27)
WEBGRAFIA:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Clitoridectomia
