UNITAT 2
ÈTICA I POLÍTICA
4. ESTATS I NACIONS
Anàlisi sòcio-política
[1]
Tot analitzant i sintetitzant des d'un
punt de vista sociològic
[2]
—tal com s'haurien d'estudiar, segons defensa A. D. Smith
[3]
— les estructures sòcio-polítiques que s'han anat forjant en el
procés de formació dels Estats i de les nacions, podem constatar distintes
configuracions que vinculen les nacions amb els Estats. Per exemple, hi ha
Estats que coincideixen amb la nació
—Estats nacionals— i d'altres que no. Els Estats nacionals són
homogenis —en ells domina la consciència nacional comuna: Estats
uninacionals—, o bé heterogenis —en
ells predomina la dita consciència, malgrat que coexisteix amb un o
més fets
diferencials interns. Quan l'Estat inclou minories nacionals o
nacions,
aleshores som davant l'Estat plurinacional. Podem continuar fent
divisions i
subdivisions de la forma administrativo-política dels Estats i de les
nacions. Sintetitzarem les possibilitats tot estudiant les perspectives
Estat ð Estat, Nació ð nació, Estat ð nació i Nació ð Estat.
1. Estat ð Estat
L'Estat pot configurar-se en forma unitària o federal; i es
dóna també la confederació d'Estats,
que pot denominar-se Estat confederal.
a. L'Estat unitari és aquell que posseeix un
únic centre decisori de l'impuls polític. Cristal·litza en distintes
tipologies:
a.1. Centralitzat: es
basa exclusivament en relacions de superioritat i de subordinació;
a.2. Desconcentrat: cedeix a delegacions
provincials part de les seves facultats;
a.3. Descentralitzat administrativament: admet competències pròpies i
autarquia financera de les diputacions provincials i dels municipis (descentralització de fet i no de
dret);
a.4. Descentralitzat políticament: admet regions autònomes i implica,
tot partint d'un únic poder constituent, una pluralitat de fonts legislatives
(autonomia legislativa) amb sanció constitucional (descentralització de dret
i de fet).
b. L'Estat confederal o Confederació
és format per una aliança d'Estats sobirans que gaudeixen de
perfecta autonomia en llur estructura interna. Per això, no es consideren com
a tal les unions d'Estats basades en el Dret intern, sinó solament aquelles
que recolzen en les normes del Dret internacional. És una vinculació
d'Estats sobirans basada en un tractat internacional, amb intenció de
perpetuïtat, i és origen d'un poder que s'exerceix sobre els Estats membres
i no immediatament sobre els individus. Persegueix béns comuns i exigeix una
estabilitat d'òrgans rectors. És, abans de res, una unió política
organitzada amb la finalitat preeminent d'assolir la seguretat interior i
exterior, i el benestar econòmico-social.
En relació a llur naturalesa jurídica,
uns autors (Meyer, Carl Schmitt) defensen que la Confederació no és una simple
relació contractual, sinó un subjecte de Dret polític, amb poder per a
relacionar-se jurídicament tant amb altres Estats com també amb persones
privades. Té plena sobirania sobre els Estats components en aquelles
competències que han cedit a la Confederació, tot i que aquests Estats les
conservin davant de llurs súbdits. Altres estudiosos (Laban, Jellinek)
mantenen que es tracta d'una vinculació jurídico-internacional i no d'una
entitat jurídico-política. L'Estat confederal no minva jurídicament la
sobirania dels Estats membres, i els òrgans comuns —mitjançant els quals
s'exerceixen certes funcions— de cap de les maneres són superiors als
Estats. Tenen subjectivitat jurídico-internacional, així com també els seus
membres. Però, mentre que la personalitat de la Confederació neix i mor amb
el tractat confederatiu, la dels Estats roman i es regeix per les normes del
Dret internacional comú, una vegada desaparegut el pacte. Els seus òrgans
rectors manquen de poder immediat sobre els individus, però condicionen el
Dret constitucional dels Estats confederats.
No s'ha de confondre amb la federació d'Estats. L'Estat federal, tal com tindrem oportunitat de
veure tot seguit, és una unió de Dret intern, en la qual els components —malgrat
que fossin anteriorment Estats sobirans— desapareixen com a subjectes de
Dret internacional. És una entitat jurídico-política, no
jurídico-internacional. Té com a base una Constitució.
En l'Estat confederal, els Estats
continuen fruint de sobirania i romanen vinculats a la comunitat
internacional. Les decisions de la Confederació no obliguen els individus
dels Estats vinculats, si no es converteixen en lleis pròpies. Les relacions
de l'Estat confederal amb els seus Estats i les d'aquests entre si es regeixen
per les normes del Dret internacional comú. L'òrgan suprem de l'Estat
confederal és un senat o dieta, integrat per representants dels Estats que
reben manaments de llurs respectius governs. El vot favorable a la majoria
requerida fa fermes les decisions de l'assemblea, que serveix d'àrbitre en
les querelles internes. La Confederació es troba molt per damunt de la simple
aliança. Gaudeix de poder coactiu davant dels Estats components per tal
d'imposar el compliment de les obligacions contretes i també quan sorgeixen
situacions que poden fer perillar la seva continuïtat.
c. La tercera estructura possible, l'Estat federal, és fruit de l'evolució del confederalisme suís i
s'ha estès pel món americà, països socialistes, Alemanya, etc., mentre que
en els nous països afroasiàtics, en general, ha fracassat. S'articula al
voltant de l'autogestió dels interessos propis de cada Estat federat en les
esferes que li són pròpies, i de la gestió comuna de part de l'Estat
federal d'aquells assumptes que sobrepassen l'interès particular. Uns i
altres són absolutament sobirans en llurs esferes respectives.
La federació inclou la divisió de
poders i els estructura diversament segons llocs i temps, possibilita la
participació dels Estats membres —les dues cambres— i, eventualment,
concedeix autonomia a les parts amb fet diferencial. Els Estats membres solen
tenir la mateixa estructura que el poder central —president, cambra o
cambres—, gaudeixen d'autogovern i, segons els casos, posseeixen estructures
de democràcia directa —assemblea general— o semidirecta —iniciativa,
referèndum, revocació o destitució. Convé d'observar que, de fet, les
antigues federacions es van centralitzant a poc a poc. El lligam resta
expressat mitjançant la Constitució federal, i d'ací la seva importància
amb vista al sistema de les garanties, que no es refereixen únicament als
subjectes-ciutadà, sinó també als subjectes-Estat.
Les decisions del poder executiu es poden
portar a la pràctica mitjançant:
c.1. L'anomenada Administració indirecta: en aquest cas, l'Estat federal no té Administració central desconcentrada
territorialment i, per tal d'executar les seves decisions se serveix dels
funcionaris dels Estats federats. Aquest sistema té l'extraordinari avantatge
d'estalviar una doble organització paral·lela (la federal i la federada);
c.2. Sistema d'Administració directa: aquí l'Estat
federal posseeix una Administració pròpia territorialment desconcentrada.
Té els inconvenients exactament contraris als avantatges que acabem
d'esmentar (v.g., USA i la Unió Soviètica); c.3. Sistema mixt: constitueix
una barreja dels anteriors.
L'Estat federal es fonamenta en els
principis de lliure consentiment dels
individus, mitjançant pacte, i de progrés
del consentiment —d'entitats menors fins a l'Estat—, que respecta la
vida pròpia de les entitats menors; es regeix pels principis de subsidiarietat, d'unitat,
de varietat
[5]
, i de separació territorial
i de poders —legislatiu, executiu
i judicial. Aquest Estat és emmotllable ideològicament —conservadors i
revolucionaris— i, també, des del punt de vista dels règims —monarquies
i repúbliques. Estats Units, Mèxic i Argentina són exemples d'Estat
federal.
2. Nació ð nació
Hem vist que la nació és un concepte
anàleg que fa possible parlar de cercles concèntrics. El seu analogat
principal —dèiem— és una comunitat de persones, la dimensió social
constitutiva de la qual és successivament actuada per elements bàsics a
través d'una superació que els engloba i, alhora, els redimensiona; elements
que configuren la teoria objectivo-subjectivista. Des d'aquesta perspectiva
tenim:
a.
Nació uninacional: realitat nacional considerada en el seu cercle
concèntric menor (en la seva dimensió extensiva, no en la seva realitat
intensiva).
b. Nació
plurinacional o nació de nacions:
cadascun dels corresponents cercles majors que inclouen altres entitats
nacionals.
3. Estat ð nació
Segons que l'Estat manqui de nació,
n'inclogui alguna en el seu territori, s'identifiqui amb ella o sigui
transcendit per la nació dóna lloc a:
a. Estat
a-nacional: l'Estat pot ser una entitat política sense cap connotació
nacional. La Ciutat del Vaticà —com ja s'ha dit— n'és un exemple
paradigmàtic.
b. Estat
nacional: aquell on el territori de l'Estat coincideix amb la nació. Pot
ser, segons el tipus de nació, un Estat uninacional o plurinacional. Els
Estats uninacionals o Estats-nació
no plurinacionals identifiquen Estat i nació, i han culminat un procés des
d'uns orígens vers un objectiu. En alguns casos, l'Estat ha creat la nació.
Ho ha fet des del poder i mitjançant una política assimilista, reduint a una
sola les diverses nacions. Són molts els mitjans per tal d'assolir-ho:
homogeneïtzant els costums, les tradicions, les institucions; consolidant les
fronteres —cosa que ajuda a heterodiferenciar i intraaglutinar—; unificant
la població —ètnicament, culturalment o religiosament—; imposant una
llengua oficial única; dirigint la intraunificació —del poble i dels
funcionaris—; i/o facilitant la cohesió sense imposar-la, mantenint unes
condicions de paritat i justícia entre eventuals comunitats diferents.
En altres casos, és la nació la que ha
creat l'Estat
[6]
: adquirint-lo com a estructura, alhora que alliberant-se —freqüentment—
de macroestructures imperials. Amb Fichte i Hegel comencen a desenvolupar-se
les cultures nacionalistes. La història es nacionalitza, es posa al servei de
la consciència nacional emergent o emergida. En les versions exacerbades,
això es fa engrandint glòries, desconeixent errades i faltes, magnificant
mites, inserint-se en la llegenda, criticant el que és estranger —llegendes negres—, fomentant el culte
als herois nacionals, jutjant contradictòriament fets idèntics segons el
color del nacionalisme en joc, elaborant teories contradictòries entre si.
Aquest procés es dirigeix vers uns objectius: hom elabora la natural tasca
comuna i la redimensiona dins el marc d'una finalitat específica, pròpia,
transcendent —la missió històrica nacional, la predestinació metafísica nacional, el
mite de la grandesa de la nació.
Segons Ortega i Gasset, els nacionalismes positius són integradors i tenen
una missió històrica; els negatius són disgregadors i mancats de missió
històrica.
En aquest procés que anem comentant,
identifiquen —deia— Estat i nació: ho fan tant en el llenguatge vulgar
com en el llenguatge jurídic: l'interès estatal es converteix en interès
nacional; la nacionalitat ho és de l'Estat en qüestió; nacionalitzar és
transferir la propietat a l'esfera estatal; nacionalisme positiu és el que
s'adhereix a la forma d'ésser i actuar de l'Estat; les relacions
internacionals són les relacions interestatals; la Societat de les Nacions
és la Societat dels Estats, etc. França en forneix un exemple
característic.
c. Estat
plurinacional: el mateix Estat inclou algunes nacions o minories
nacionals. Les minories nacionals o nacions que inclou en el seu territori es
poden classificar en estrangeres, autòctones i immigrades.
c.1. Les primeres són els grups que
pertanyen a una nació diferent de la nació (o nacions) pròpies de l'Estat
en què es troben inserides. Viuen el problema de la no identitat entre
l'estatalitat obligatòria i la nacionalitat conservada. La solució racional
i jurídica és dotar-les d'un estatut propi; el que és irracional i inhumà
és exterminar-les —genocidi—, expulsar-les o assimilar-les per la força.
Abans de la I Guerra Mundial, els aliats estimularen les minories de l'Imperi
Austro-hongarès amb el principi de les
nacionalitats
[7]
. Un cop guanyada la guerra varen complir llurs prometences
mitjançant l'aplicació de l'esmentat principi, manifestat en el dret
d'autodeterminació, però un terç de les minories no aconseguí el seu
desig; en aquest cas s'obligà a concedir a les minories el mateix estatut,
públic i privat, de les majories, amb drets especials pel que feia a llur
autonomia cultural. Després de la ii
Guerra Mundial, els tractats establiren no els drets de les minories, sinó
els drets de l'home, per interessos propis, per motivacions ideològiques de
caire humanista i antinacionalista, i per considerar que la garantia dels
segons inclou la dels primers, cosa que —de fet— no és certa.
c.2. Les minories autòctones o indígenes poden ser de tipus ètnic
(v. g., els aborígens australians), cultural (v. g., els canadencs
francòfons), religiós (v. g., els catòlics de l'Úlster o, si es vol, els
protestants de l'Úlster dins d'Irlanda). El dret públic i l'acció
internacional han tractat força els drets de les minories autòctones. El
Dret internacional i la DSE els han tingut presents. Quan les minories
autòctones es conscienciegen de llur fet diferencial, sorgeixen les
anomenades minories nacionals.
Aquest fet s'ha generalitzat en la segona meitat del segle xx. Els camins de solució de llurs
problemes passen pels àmbits del federalisme, la confederació, diversos
graus d'autonomia o l'assoliment de la independència-sobirania.
c.3. El
tercer tipus de minoria, la immigrada,
pot donar-se amb voluntat d'assimilació, de distinció o de retorn. Un dels
problemes seriosos que planteja és el de la seva penetració massiva dins un
Estat unitari, o dins una de les nacions minoritàries, si es tracta d'un
Estat plurinacional.
L'Estat plurinacional, si hom considera
la realitat de nació de nacions,
pot donar lloc a un Estat-nacional
plurinacional (v. g., Espanya). Quan l'Estat no nacional pretén la
uninacionalitat contra la voluntat d'una o algunes de les nacions o minories
que inclou, s'anomena Estat seminacional.
Podem posar d'exemple d'Estat no nacional plurinacional l'actual Estat
d'Israel.
d. Estat
intra-nacional: és l'Estat transcendit per la nació. Aquesta inclou
l'Estat i el transcendeix (per exemple, qualsevol dels Estats federats d'USA).
e. Estat
inter-nacional: és aquell el territori del qual pertany a més d'una
nació sense identificar-se amb cap d'elles ni incloure-les en llur totalitat.
4. Nació ð Estat
Bo i considerant a l'inrevés la
perspectiva anterior, on ara el substantiu és la nació, podem parlar de:
a. Nació
a-estatal: els membres de la nació viuen disseminats entre diversos
Estats, sense necessitat de formar una vertadera minoria nacional. Aquest
seria el cas dels jueus abans de la constitució de l'Estat d'Israel.
b.
Nació-Estat: és el mateix Estat nacional (coincideix amb 3.b) (USA, en
relació amb l'Estat federal, França
[8]
).
c. Nació
pluriestatal: aquella que inclou diversos Estats (es correspon amb 3.d)
(USA, en relació amb els Estats federats).
d. Nació
intra-estatal: aquella nació a la qual es feia referència en els Estats
plurinacionals (cf. 3.c). Com ja hem dit, pot ser autòctona, immigrada o estrangera (v. g., Galícia, Escòcia).
e. Nació
inter-estatal: tota nació el territori de la qual pertanyi a més d'un
Estat sense identificar-se amb cap d'ells ni incloure'ls en la seva globalitat
(v. g., Euskadi, kurds).
Les distincions efectuades corresponen a
realitats actuals o passades, o bé són simplement ordenacions possibles. Les
realitzacions de les múltiples estructures polítiques que es donen, o poden
donar-se en la pràctica, són relacions d'aquestes quatre perspectives,
sempre que no existeixi una contradicció de relació.
[1] Les línies que segueixen transcriuen, resumint-lo, i amplien un
estudi pro manuscripto d'A. M. Oriol, titulat Estat i nació. Les nacions sense Estat,
Barcelona 1996, realitzat sobre la base de l'enriquidor text de Busquets, J., Introducción a la sociología de las nacionalidades, Madrid 1971, i
aportat a una reunió d'estudi del tema promoguda per AEDOS a Barcelona.
[2]
Vegeu també: Habermas,
J., Identidades nacionales y
postnacionales, Madrid 1989; Gellner,
E., Naciones y nacionalismos,
Madrid 1988; Herranz, G., La vigencia del nacionalismo, Madrid 1992.
[3]
Smith, A. D., Las teorías del nacionalismo,
Barcelona 1976, p. 29.
[4]
Truyol, A., Fundamentos de Derecho Internacional Público, Madrid 1970; Martín Rodríguez, J., veu Confederación de Estados, dins Gran Enciclopedia Rialp, vol. vi, Madrid 1972, pp. 213 s.
[5]
Una altra manera d'expressar la mateixa idea és mitjançant les
lleis pròpies del federalisme: a) llei de superposició: existència
d'institucions globals la competència de les quals s'estén a la
col·lectivitat general; b) llei d'autonomia:
cadascun dels Estats federats té autonomia en el que és propi; c) llei de
la participació: participació en
el funcionament de l'ordre jurídic global i institucional pels
representants dels Estats federats (cf. Rubio García, L., veu Federalismo-Derecho internacional,
dins Gran Enciclopedia Rialp, vol.
ix, Madrid 1972, pp. 803 s.).
[6]
Mancini generalitzà aquest procés a partir d'una exigència
que brollava del mateix ésser de la nació: el principi de les nacionalitats (tota
nació ha de constituir-se en Estat per tal de realitzar plenament la seva
dimensió nacional). Veurem que, des de plantejaments eclesials, aquest
principi no es correspon amb la realitat nacional. Aquesta pot desenvolupar-se en distintes estructures
político-administratives que no
siguin necessàriament Estat, sense que —per això— deixi de realitzar-se plenament com a nació.
[8]
No vull prejutjar en aquests moments la qüestió de la
presència de minories nacionals a França (Euskadi nord, Catalunya nord,
corsos i bretons, etc.).
Bibliografia:
ALFARO, Carmen i VVAA: Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 42 i 43)
Webgrafia:
http://www.sedase.net/CursosDSE/CursQN/analisis_sociopolitic.htm
http://fotos00.regio7.cat/fotos/noticias/318x200/2012-11-16_IMG_2012-11-08_22.30.24__F00601R_183710.jpg.jpg
http://fotos00.regio7.cat/fotos/noticias/318x200/2012-11-16_IMG_2012-11-08_22.30.24__F00601R_183710.jpg.jpg
