miércoles, 16 de marzo de 2016

UNITAT 2 ÈTICA I POLÍTICA "ZOON POLITIKÓN" (ARISTÒTIL)

UNITAT 2

ÈTICA I POLÍTICA

"ZOON POLITIKÓN" (ARISTÒTIL)

Aristòtil 


Zóon politikon (en griego, ζῷον: animal, y πoλίτικoν: social o político) es una expresión escrita por el filósofo estagirita Aristóteles en su libro 1 de Política. El significado literal de la misma es: "animal social" o más específicamente "animal político", y hace referencia al ser humano, el cual a diferencia de los animales posee la capacidad natural de relacionarse políticamente, o sea crear sociedades y organizar la vida en ciudades (ciudad, se dice "polis" en griego).1
Cuando Aristóteles definía al hombre como zoon politikón, hacía referencia a sus dimensiones social y política. El hombre y el animal por naturaleza son sociales, pero solo el hombre es político, siempre que viva en comunidad. Por tanto, la dimensión social ayuda a constituir la base de la educación y la dimensión política contribuye a la extensión de esa educación.
Aristóteles se preocupó tanto por la naturaleza del ser humano como por sus relaciones sociopolíticas, creía que el individuo sólo se puede realizar plenamente en sociedad, que posee la necesidad de vivir con otras personas. También expresó que aquellos que son incapaces de vivir en sociedad o que no la necesitan por su propia naturaleza, es porque son bestias o dioses.

La Política y el Estado en Aristóteles.

Estas dos primeras asociaciones, la del señor y el esclavo, la del esposo y la mujer, son las bases de la familia…
Así, pues, la asociación natural y permanente es la familia…
La primera asociación de muchas familias, pero formada en virtud de relaciones que no son cotidianas, es el pueblo, que justamente puede llamarse colonia natural de la familia…

La asociación de muchos pueblos forma un Estado completo, que llega, si puede decirse así, a bastarse absolutamente a sí mismo, teniendo por origen las necesidades de la vida, y debiendo su subsistencia al hecho de ser éstas satisfechas.
Así el Estado procede siempre de la naturaleza, lo mismo que las primeras asociaciones, cuyo fin último es aquél; porque la naturaleza de una cosa es precisamente su fin, y lo que es cada uno de los seres cuando ha alcanzado su completo desenvolvimiento se dice que es su naturaleza propia, ya se trate de un hombre, de un caballo o de una familia. Puede añadirse que este destino y este fin de los seres es para los mismos el primero de los bienes, y bastarse a sí mismos es, a la vez, un fin y una felicidad. De donde se concluye evidentemente que el Estado es un hecho natural, que el hombre es un ser naturalmente sociable, y que el que vive fuera de la sociedad por organización y no por efecto del azar es, ciertamente, o un ser degradado, o un ser superior a la especie humana…
El hombre que fuese por naturaleza tal como lo pinta el poeta, sólo respiraría guerra, porque sería incapaz de unirse con nadie, como sucede a las aves de rapiña…
Si el hombre es infinitamente más sociable que las abejas y que todos los demás animales que viven en grey, es evidentemente, como he dicho muchas veces, porque la naturaleza no hace nada en vano. Pues bien, ella concede la palabra al hombre exclusivamente. Es verdad que la voz puede realmente expresar la alegría y el dolor, y así no les falta a los demás animales, porque su organización les permite sentir estas dos afecciones y comunicárselas entre sí; pero la palabra ha sido concedida para expresar el bien y el mal, y, por consiguiente, lo justo y lo injusto, y el hombre tiene esto de especial entre todos los animales: que sólo él percibe el bien y el mal, lo justo y lo injusto y todos los sentimientos del mismo orden cuya asociación constituye precisamente la familia y el Estado.
No puede ponerse en duda que el Estado está naturalmente sobre la familia y sobre cada individuo, porque el todo es necesariamente superior a la parte, puesto que una vez destruido el todo, ya no hay partes… Lo que prueba claramente la necesidad natural del Estado y su superioridad sobre el individuo es que, si no se admitiera, resultaría que puede el individuo entonces bastarse a sí mismo aislado así del todo como del resto de las partes; pero aquel que no puede vivir en sociedad y que en medio de su independencia no tiene necesidades, no puede ser nunca miembro del Estado; es un bruto o un dios.
La naturaleza arrastra, pues, instintivamente a todos los hombres a la asociación política...

 La Política de Aristóteles. Libro I , cap. I

- Altres materials:
. El nen salvatge: Víctor de l' Aveyron. Pel·lícula de François Truffaut. Resum en imatges



. Les intel·ligències múltiples de Howard Gardner o la intel·ligència lingüística.

. "El milagro de Ana Sullivan" pel·lícula al voltant de la nena sordmuda i cega, Helen Keller




Bibliografia:
ALFARO, Carmen i VVAA:  Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgina 36)

Webgrafia:

http://es.wikipedia.org/wiki/Zoon_politikon

UNITAT 1: DEMANO LA PAU I LA PARAULA. "EL NIÑO CON EL PIJAMA DE RAYAS"

UNITAT 1: DEMANO LA PAU I LA PARAULA



 ACTIVITATS: Lectures. BOYNE, J: "El niño 

del pijama de rayas"


No se trata, ni mucho menos de una novedad, pero si que es el primer libro que Boyne escribe para niños. La obra cuenta la historia de un chico de nueve años, hijo de un comandante nazi del campo de concentración deAuschwitz en plena Segunda Guerra Mundial. Bruno, con nueve años descubrirá el horror de la guerra pese al continuo esfuerzo de su padre porque no se interese acerca de lo que ocurre fuera de la casa. Al fin y al cabo, pasa todos sus ratos libres sin amigos. El hecho de vivir en una casa de tres plantas le parece aburrido, ya que estaba acostumbrado a habitar una vieja mansión de cinco plantas por la que podía explorar libremente (el juego favorito de Bruno). Atención, a continuación se explica un resumen de la trama del libro, si pensáis leerlo quizás prefiráis no continuar…
Desde la ventana de su dormitorio, Bruno ve una valla tras la cual hay muchas personas vestidas con pijamas de rayas. Sus padres llegarán al acuerdo de que Bruno y Gretel (su hermana) necesitan un profesor particular, de esta manera entra en la historia Herr Listz. Un aburrido maestro empeñado en que aprendan materias tan tediosas como la Historia. En medio de tanta confusión, su mente se pregunta qué es lo que está ocurriendo afuera. ¿Por qué se viste todo el mundo siempre con ese horrible pijama de rayas? Una tarde conseguirá escaparse y se topará con un muchacho judío llamado Shmuel. En seguida se harán amigos y todas las tardes Bruno charlará con Shmuel. Su hermana le contará que las personas que hay detrás de las vallas son judíos, y que él y su familia son “todo lo contrario”. Al poco tiempo de esta aclaración, Bruno cogerá piojos y tendrán que afeitarle la cabeza, lo que hace aún más sencillo el proceso de identificación con su amigo Shmuel y el pensamiento de que “realmente, no son tan diferentes”.
La última aventura de Bruno en el campo de concentración consiste en hacerse con un pijama de rayas para hacerse pasar por un judío en el campo de concentración.Sólo de esta manera podrá colarse en el campo y ayudar a Shmuel en la búsqueda de su padre, recientemente desaparecido. Bruno parece incapaz de comprender la tragedia que se vive a su alrededor incluso aunque su amigo, de la misma edad, es plenamente consciente de ella. No vamos a desvelar enleergratis el final de esta deliciosa historia, que en muchos momentos nos ha recordado a “La vida es bella”, aunque vista desde la inocencia de un niño alemán.
El niño con el pijama de rayas es un libro para niños, pero que estamos seguros hará las delicias del infante inocente que escondemos bajo nuestras estudiadas apariencias. Muy recomendable.
- Fragment de la pel·lícula visionada a classe:





NO OBLIDIS, FER UNA SINOPSIS PERSONAL DE LA PEL·LÍCULA I, TAMBÉ UNA OPINIÓ ARGUMENTADA SOBRE LA MATEIXA. 
Bibliografia:

ALFARO, Carme i altres autors: Educació Ética i Cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (Pàgines 33)

Webgrafia:

U1: DEMANO LA PAU I LA PARAULA. ACTIVITATS: 4. I tu què opines? És intolerant el Govern Alemany...?

UNITAT 1: DEMANO LA PAU I LA PARAULA. 
ACTIVITATS: 4. Per argumentar: i tu què opines?



La convivència en les societats modernes, en les quals creix la diversitat per la barreja de cultures i tradicions, de vegades es fa molt difícil. Per altra banda, en les societats democràtiques, l' estat laic ha de tenir cura dels drets fonamentals de les persones que, amb independència de les seves creences, mereixen un tracte igualitari. No és senzill entendre algunes de les polèmiques que succeeixen actualment amb freqüència i que, per a alguns, poden suposar un atemptat contra la llibertat de pensament, el mercat lliure, o la llibertat de consciència. Ho són?
1.- És intolerant el Govern alemany quan prohibeix actes públics de grups neonazis?
2.- És intolerant el Govern francès quan clausura dos periòdics musulmans lligats al terrorisme algerià?
3.- Són intolerants les legislacions que prohibeixen el matrimoni entre homosexuals?
4.- Cal tolerar la producció i el tràfic de drogues, d' armes, de productes radioactius...?
5.- És intolerant la prohibició de l' avortament?

Pel·lícula: 
"My nombre es Harvey Milk" (per visionar a casa) 





Bibliografia:

ALFARO, Carme i altres autors: Educació Ética i Cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (Pàgines 31)

Webgrafia:

Curtmetratge gay, "La niña hetero"

"Mi nombre es Harvey Milk"

UNITAT 1: DEMANO LA PAU I LA PARAULA. 10. LA TOLERÀNCIA

UNITAT 1: DEMANO LA PAU I LA PARAULA.
 10. LA TOLERÀNCIA 

John Locke 


Què és la tolerància?
La tolerància és  la virtut indiscutible de la democràcia. Tolerància és respecte a la diversitat. Es tracta d' una actitud de consideració vers la diferència, d' una predisposició a admetre en els altres una manera de ser i d' obrar diferents a la pròpia, de l' acceptació del pluralisme.

"Sense la virtut de la tolerància la democràcia és un engany, ja que la intolerància condueix al totalitarisme"
Victòria Camps, Virtudes públicas, 1991

Breu història d' una conquesta
Durant el segle XVII, John Locke escrigué Carta sobre la tolerància, i en ella assegura que no s' ha de tolerar cap dogma advers i contrari a la societat humana o als bons costums necessaris per conservar la societat civil. En aquesta obra es ressalta, a més a més, la importància de diferenciar entre els afers públics i els religiosos, cosa que ens mostra que la batalla per la tolerància, ja des de bon principi, empaita la laïcitat.
Més tard, Voltaire seria molt més radical defensant la importància de tolerar las opinions contràries: "No comparteixo les teves idees, però moriré si cal perquè puguis defensar-les". 

Relativisme/ Etnocentrisme
Existeix una interpretació del concepte de tolerància. Aquesta accepció es coneix amb el nom de relativisme. Que el etnocentrisme, o creure que la cultura pròpia és superior a les altres, que es consideren salvatges o retardades, és molt criticable, no vol dir que tots els continguts d' una determinada cultura siguin igualment respectables. On és el límit?

La tolerància democràtica 
Finalment, la tolerància no ha de ser el mateix que la indiferència. Tolerar no és un exercici passiu, suposa l' esforç de conviure amb allò que no ens agrada. Per descomptat que això no vol dir acceptar-ho. L' equilibri difícil que ho fa possible és el civisme.

Exemple:

La clitoridectomia consisteix en l'extirpació o ablació del clítoris amb medis quirúrgics rudimentaris o no, normalment acompanyada de lamutilació de part dels genitals externs femenins a fi d'evitar sentir plaer sexual, que les dones puguin arribar verges al matrimoni i en mantinguin la castedat després. Les dones no sotmeses a aquesta mutilació són considerades impures i poden arribar a ser rebutjades en les cultures on s'hi practica. A alguns països es fa de manera sistemàtica i rutinària, mentre que a d'altres es justifica amb fins mèdics que tercers països no consideren provats ni inevitables.
Existeixen diverses formes de mutilació genital femenina, classificades en quatre tipus segons la OMS:[3]
  • Tipus I o Clitoridectomia, als països islàmics anomenada sunna (de l'àrab, "tradició"): incisió al prepuci del clítoris que habitualment sol quedar intacte. Aquesta intervenció és l'única que, mèdicament, es pot comparar amb la circumcisió de l'home.
  • Tipus III o Infibulació (o "circumcisió faraònica"): és la manera més agressiva i consisteix en l'extirpació total del clítoris, llavis majors i menors. Després de l'acte, hi ha un cosit d'ambdós costats de la vulva fins que queda pràcticament tancada, deixant únicament una obertura estreta per la sang menstrual i l'orina. Després del part les dones solen tornar a ser re-infibulades. Es practica a Djibouti, Egipte, a algunes regions d'Etiòpia, a Mali, a Somàlia i al nord del Sudan.
  • Tipus IV o altres, en les que destaquen qualsevol manipulació dels genitals amb finalitats no terapèutiques, com el pírcing o el dry sex.[2] Entre elles hi trobem la introcisió: varietat de mutilació poc freqüent però molt severa practicada per algunes tribus d'aborígens australians i pels xipibo-conibo, tribu situada al nordest de Perú. Consisteix en un allargament de l'orifici vaginal en direcció al perineu, creant una obertura des de vagina fins a l'anus amb l'ajut d'un instrument tallant, normalment pedres esmolades o ganivets de bambú.

El costum i la tradició que determinen el rol de la dona dins la comunitat.
El control de la sexualitat i el foment de la castedat. Es creu que mitiga el desig sexual, garanteix la fidelitat i incrementa el plaer sexual masculí.
Funcions reproductives. Hi ha la creença que les dones no mutilades no poden concebre o que millora i facilita el part, fins i tot que es pot arriscar la vida del nadó si aquest en el moment del part toca el clítoris.
Raons d'higiene. La dona no mutilada es considerada impura i per tant la comunitat li prohibeix la manipulació de l'aigua i els aliments.
Raons d'estètica ja que hom considera els genitals com una part mancada de bellesa i excessivament voluminosa.
Els motius religiosos. Sovint es justifica la MGF emparant-se amb la religió, apuntant que es tracta d'un precepte islàmic emanat de l'Alcorà.
Catalunya, fins a 2010 un metge de l'Institut Dexeus de Barcelona ha restablert la morfologia i les funcions sexuals a 25 dones de 20 a 40 anys que fins llavors van identificar aquella part del cos amb el dolor, les infeccions i la vergonya. Manté en llista d'espera 18 dones més, un fet insòlit i valent, ja que es tracta d'intervencions en les quals les pacients temen menys l'anestèsia i el bisturí que les conseqüències que podrien patir si fossin descobertes en ambients de rigorosa tradició islàmica, catalans o africans. En 2010, Dexeus està formant en la reconstrucció del clítoris cirurgians de València i Madrid.

BIBLIOGRAFIA:

ALFARO, Carme i altres autors: Educació Ética i Cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (Pàgines 26,27)


WEBGRAFIA:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Clitoridectomia