"La
tolerància és una de les virtuts cíviques per excel·lència, però n' hi ha
d' altres. Fes un calendari de virtuts cíviques. Decideix primer quines són les
dotze virtuts que mereixen aparèixer-hi (cosa que suposarà elaborar una llista
i discutir la presència o absència de cadascuna de les candidates). Després
decideix com fer la il·lustració de cada mes perquè sigui un reclam persuasiu
de la importància de cada virtut."
Et proposo les següents virtuts:
- Moderació
- Fortalesa
- Dignitat
- Paciència
- Justícia
- Honestedat
- Coratge
- Autoestima
- Saviesa
- Tolerància
- Altruisme
- Humilitat
Fes recerca de cadascuna d' elles i
explica en què consisteix cada virtut. Afegeix una il·lustració. Ordena-les
seguint l' eix cronològic: Gener, Febrer, Març...
3r
Trimestre
"El triomf definitiu del document constitucional escrit, com a sanció
solemne del constitucionalisme democràtic, va començar en el nou món, primer
amb les constitucions de les colònies americanes que es van transformar en
estats sobirans en rebel·lar-se contra la Corona anglesa, i després amb la
Constitució de la Unió de 1787. Durant molt de temps, els teòrics francesos,
induïts per les idees del contracte social i de la sobirania popular, havien
lluitat també per una constitució escrita. Aquesta exigència va esclatar amb
força durant la Revolució francesa."
LOEWENSTEIN, Teoría
de la constitución, 1986
1.- Identifica les idees principals del
text i revisa la informació històrica de referència.
2.- Cerca informació sobre els
fonaments de les idees de contracte social i sobirania popular
3.- Elabora una
fitxa dels autors de referència com John Locke o Jean-Jacques Rousseau.
Bibliografia:
ALFARO, Carme i
VVAA: Educació Eticocívica. Barcelona:Ediciones del Serbal, 2008(pàgines 31 i 58)
IMPORTANT:
Tots els alumnes que tinguin l’ assignatura d’
eticocívicaper aprovar al mes de
Setembre, hauran d’ entregar aquests dos treballs el dia de setembre assignat.
"Tenim un règim de govern que no enveja les lleis d' altres ciutats, sinó que més aviat som exemple per als altres i no pas imitadors. El seu nom és democràcia, per no dependre el govern de pocs sinó d' un nombre major de ciutadans, d' acord amb les nostres lleis, cadascú està en situació d' igualtat de drets en les dimensions privades"
Tucídides, Oració fúnebre de Pèricles.
Sembla clar que molts atenesos se sentien orgullosos de la seva organització política democràtica. Pensa en els punts forts i febles del model democràtic. A continuació:
1.- Exposa quins són els valors positius de la democràcia. Mira la informació que a més del teu llibre, tens en aquest bloc.
2.- Cerca informació sobre la democràcia antiga. Hi va haver una evolució política des de Dracó fins a Pericles, passant per Soló i Clístenes. Quines diferències van proposar els diferents reformadors polítics?
- Has de realitzar aquesta activitat, per a recuperar la tercera avaluació. L' hauràs d' imprimir i entregar en mà a la professora,
dimarts dia 17 de juny de les 9h a les 10h.
Bibliografia:
ALFARO, Carmen i VVAA: Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgina 44 i 45)
"Com ser capaços de distingir què està bé i què està malament? Si tinc un dubte moral i em formulo la pregunta: "Què he de fer?", la resposta podria trobar-la en la següent proposta: "Allò que desitjaria que fes qualsevol que es trobés en la meva situació". En l' ètica, posar-se en el lloc de l' altre ajuda a decidir. I en la política? Segurament has sentit parlar d' Auschwitz, però necessites buscar més informació d' allò que va passar allà. Quan la tinguis, fes un llistat d' actes que donin sentit a la següent frase: "Obra de tal manera que no sigui possible que Auschwitz es torni a repetir"
- Has de realitzar aquesta activitat, per a recuperar la primera i/o la segona avaluació i entregar-la en mà a la professora, el dimarts 17 de juny de les 9h a les 10h.
Bibliografia:
ALFARO, Carmen i VVAA: Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgina 32)
La transició democràtica i el debat sobre el nou marc constitucional del plurilingüisme
s. XX dC
El
1975 moria Franco i començava la transició cap a una democràcia
equiparable a la resta de l’Europa occidental. Amb la fi de la dictadura
va retornar l’autonomia als territoris de llengua catalana i una
oficialització relativa de la diversitat lingüística i nacional. No
obstant això, la resistència al procés autonòmic, l’homogeneïtzació, el
secessionisme lingüístic valencià i la divisió administrativa dels
territoris de parla catalana dificulten l’avanç del català.
Amb
la mort de Franco, i malgrat que no hi va haver un trencament explícit
amb el franquisme i es va mantenir com a cap d’estat l’home que el
dictador havia escollit com a successor, el rei Joan Carles, va començar
el procés democràtic, conegut com la transició. El 1977 es va restaurar
la Generalitat de Catalunya, amb Josep Tarradellas, que havia retornat
de l’exili, com a president. Un any després es va aprovar la Constitució
espanyola i els estatuts d’autonomia dels territoris de llengua i
cultura catalanes sota sobirania espanyola (a Catalunya, el 1979; al
País Valencià, el 1982, i a les Balears, el 1983). Aquest nou marc ha
permès d’aleshores ençà recuperar la tasca normalitzadora i
normativitzadora del català continuant la tradició de la Mancomunitat de
Catalunya i de la Generalitat republicana.
Fruit del pacte
entre els hereus de la dictadura franquista i les forces nascudes de la
clandestinitat, la nova Constitució democràtica d’Espanya va reconèixer,
amb reserves, la pluralitat nacional i cultural després de quatre
dècades de castellanització forçosa dels territoris no castellans.
Aquesta era la cara del nou panorama jurídic favorable a la recuperació
de la llengua catalana; la creu, els límits i ambigüitats. Contrari al
dret d’autodeterminació, l’article segon parla de la ‘indissoluble
unitat de la Nació espanyola’, si bé ‘reconeix i garanteix el dret a
l’autonomia de les nacionalitats i de les regions’, sense
especificar-les, però. La nova llei suprema espanyola també va prohibir
explícitament la federació de comunitats autònomes (article 145.1), la
qual cosa impedeix l’articulació d’espais jurídics entre els països
catalans espanyols.
Si bé els nous estatuts català, balear i
valencià –aquest, de pas– van definir el català com a ‘propi’ i van
establir-ne l’oficialitat, el castellà s’hi va mantenir com a cooficial i
continua sent l’únic idioma oficial a tot Espanya. La cooficialitat de
‘les altres llengües espanyoles’, doncs, es va restringir ‘a les
respectives Comunitats Autònomes’ (article 3.2). Les tres autonomies
nounades van fixar el dret a conèixer i a utilitzar el català i van
decidir normalitzar-ne l’ús, però no van obligar a conèixer-lo davant el
deure constitucional de saber castellà. Segons l’article 3.1 de la
carta magna, atribuït al centrista Adolfo Suárez, aleshores president,
‘el castellà és la llengua oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen
el deure de conèixer-la i el dret a usar-la’. Malgrat aquesta
desigualtat, els estatuts van establir ‘igualtat [lingüística] plena’ a
Catalunya i a les Balears i la no-discriminació lingüística al País
Valencià –oficialment, Comunitat Valenciana–, o sigui, un bilingüisme
ideal, que van desenvolupar, als vuitanta, sengles lleis, de natura i
efecte sotmesos als governs de torn –ferms al Principat, febles o
regressius al País Valencià i vacil·lants a les Illes.
L’Estatut
aragonès (1983) i el murcià (1982), en canvi, no van oficialitzar l’ús
del català als dos territoris, de part dels quals és propi, si bé Aragó
va comprometre’s a protegir les ‘modalitats lingüístiques’ no
castellanes. De fet, la no-oficialitat del català a Aragó i a Múrcia
xoca amb l’article 3.2 de la Constitució. Als territoris catalanòfons
espanyols –excepte, en part, el Principat– no es va produir un canvi
clar en l’oferta ni en els usos i actituds lingüístics respecte del
franquisme durant l’anomenada transició democràtica, si bé el català va
ressuscitar en l’àmbit institucional.
Fet i fet, els set pares
constitucionals –dos dels quals, catalans: el comunista Jordi Solé Tura i
el convergent Miquel Roca Junyent– no van regular el plurilingüisme
estatal espanyol per la urgència democratitzadora del moment més enllà
de la perpetuació, a la pràctica, del predomini quasi total del castellà
en l’administració central, la qual cosa deixava de banda algunes
iniciatives plurilingüistes tant de la dreta com de l’esquerra moderades
d’aleshores. De fet, la democratització lingüística completa de
l’estructura administrativa continua pendent a Espanya i sembla
impossible en les circumstàncies polítiques actuals, perquè no és a
l’agenda dels dos grans partits d’àmbit estatal, malgrat que un 20% dels
ciutadans utilitzen normalment llengües no castellanes com el català,
el gallec o el basc.
Amb la transició i la democràcia també van
sorgir els primers mitjans de comunicació en català. El primer diari en
català després de la guerra civil, l’‘Avui’, va néixer l’abril del 1976;
paral·lelament, van sorgir al Principat periòdics comarcals com el
manresà ‘Regió 7’ i el vigatà ‘El 9 Nou’, el 1978, i ‘El Punt’,
aleshores ‘Punt Diari’ i limitat a Girona, el 1979, i de seguida, també,
revistes d’informació general com ‘El Temps’, literàries com ‘Els
Marges’ i històriques com ‘L’Avenç’.
El 1975, l’any de la mort de
Franco, el circuit català de Televisió Espanyola (TVE), amb seu als
estudis Miramar, emetia 17 hores mensuals en català i, a final dels
setanta, la quota va augmentar força. Encara faltaven més de deu anys
per al naixement de TV3 i Catalunya Ràdio. Joaquim Maria Puyal va fer el
gener del 1976 la primera retransmissió futbolística en català de la
postguerra a Ràdio Barcelona (Cadena SER), que ja emetia algun espai en
català des de la dècada dels cinquanta. La primera ràdio en català, des
del final de la Guerra Civil, va ser Ràdio 3, que va ser creada el 1976
per Ràdio Nacional d’Espanya (RNE).
El Congrés de Cultura
Catalana, del 1975 al 1977, va permetre elaborar un full de ruta amb els
reptes que calia vèncer per el redreçament de la llengua. Abans i tot
de l’aprovació de la Constitució espanyola i de la posada en marxa de
les lleis de normalització lingüística catalana, valenciana i balear, la
llengua catalana va tornar com a assignatura a l’ensenyament a través
de sengles decrets de bilingüisme a Catalunya i a les Illes Balears el
1978 i, l’any següent, al País Valencià.
Si bé ‘valencià’ és el
nom comú del català al País Valencià, el fet que el text estatutari del
1982 s’hi referís només així, sense mencionar la unitat de la llengua,
no va ser casual. Durant la Transició va quallar-hi el secessionisme
lingüístic valencià o blaverisme, que, des d’una ideologia conservadora i
d’aparença regionalista, afirma, contra l’evidència científica, que hi
ha un idioma valencià diferent del català. Aquesta resposta tardana al
nou valencianisme pancatalanista de Joan Fuster, articulat als seixanta,
i amb l’ultradretà i terrorista Grup d’Acció Valencianista (GAV) com a
expressió extrema, van articular-lo, durant la Transició, polítics de la
postfranquista Unió de Centre Democràtic (UCD). L’objectiu era frenar
l’avanç de l’esquerra i del valencianisme catalanista; durant
l’anomenada batalla de València, el blaverisme va aconseguir imposar la
senyera coronada davant la nua, pròpia del valencianisme històric, i el
nom de ‘Comunitat Valenciana’ en lloc de ‘País Valencià’.
Els
blavers acusen el pancatalanisme d’imperialista; els valencianistes
fusterians, defensors de la catalanitat del País Valencià com a part
dels Països Catalans, acusen els primers d’espanyolistes. Els blavers
escriuen la llengua segons normes no oficials com les del Puig, creades
el 1979 per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, fundada per la
Diputació de València, i que n’és el referent lingüístic; els segons
utilitzen, en canvi, les normes fabrianes de Castelló, del 1932,
assumides per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada el 1998 per la
Generalitat Valenciana com a punt de trobada entre els dos corrents i
autoproclamada ens normatiu al mateix nivell de l’IEC, si bé,
indirectament, n’aprova la normativa. Tot i això, alguns sectors de la
cultura i l’ensenyament valencianistes l’han acusat de cedir massa als
blavers quant a morfologia i lèxic. També hi ha secessionisme lingüístic
a les Balears i a la Franja de Ponent, però en aquests dos casos són
clarament marginals.
El 1876 va néixer el terme ‘Països Catalans’
com a denominació dels territoris de llengua catalana, i a la dècada
dels seixanta el va propagar Fuster. No obstant això, des de la
Transició, l’articulació lingüística i cultural –i, segons com,
nacional– pateix l’estigma polític que li atribueixen el blaverisme i,
per extensió, l’espanyolisme. Els dos corrents el titllen d’un suposat
imperialisme principatí. La cooperació política entre les regions
espanyoles catalanòfones, que constitueixen bona part dels Països
Catalans, topa no tan sols amb la prohibició constitucional, sinó també
amb un sentiment de comunitat feble o nul. Aquesta feblesa és, en part,
conseqüència de tres segles d’aïllament dins l’estructura estatal
espanyola, que ha enfortit les identitats nacional espanyola i
regionals.
- Documental. Direcció i realització: Elías Andrés. Subdirecció, guió i locució: Victoria Prego RTVE i RSR Multimedia (2003). 120 minuts
Fes una redacció per exposar-la oralment sobre un d' aquests aforismes: 1.- Tinc un somni, només un somni, seguir somiant. Somiar amb la llibertat, somiar amb la justícia, somiar amb la igualtat, i, tant de bo, que no tingués necessitat de somiar-les. Martin Luther King 2.- Quan es vol la llibertat es descobreix que ella depèn completament de la llibertat dels altres. Jean-Paul Sartre 3.- La llibertat i la justícia van juntes o no van. Eduardo Galeano 4.- L' arc li xiuxiueja a la fletxa en acomiadar-la: La teva llibertat és la meva. Rabindranath Tagore 5.- El deure és el que esperes dels altres . Albert Camus 6.- El dret i el deure són com les palmeres: no donen fruis si no creixen l' un al costa de l' altre. Félicité Robert de Lamennais. - Recerca de Daniel Castrillo, 4rt C Discurs de Martin Luther King.
Bibliografia:
ALFARO, Carmen i VVAA: Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 61)
La constitució espanyola, a més de ser l' instrument jurídico-polític que configura el conjunt d' institucions superiors de l' Estat, és també la carta de proclamació dels drets fonamentals i llibertats de les persones, i compromet als poders de l' Estat a protegir-les.
Els valors constitucionals i els drets humans
En l' article primer de la Constitució es determinen els valors superior que són la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, i en el Titol I es detallen els drets i llibertats.
Artículo 10
La dignidad de la persona, los derechos inviolables que le son
inherentes, el libre desarrollo de la personalidad, el respeto a la ley y a los derechos
de los demás son fundamento del orden político y de la paz social.
Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la
Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de
Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias
ratificados por España.
La Declaració Universal dels Drets Humans (1948) és el referent dels drets i llibertats garantits per la Constitució. En l' article 10, la Constitució estableix que la interpretació de drets i llibertats es farà d'acord amb la Declaració Universal o altres acords internacionals. Entre aquests acords, cal tenir present la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea, aprovada l' any 2000, que proclama com a valors fonamentals la dignitat humana, la llibertat, la igualtat i la solidaritat.
Igualtat i no discriminació
El principi d' igualtat de la Constitució garanteix que no poden haver diferències davant la llei, i que ni l' Estat ni les persones poden discriminar a ningú per naixença, raça, sexe, religió o opinió.
No hi ha democràcia sense llibertat
La proclamació de la llibertat ha estat el motor de les societats modernes i la Constitució les determina en:
- Llibertats de la persona a desplaçar-se, a establir la residència, a no ser detingut, a gaudir d' un domicili inviolable.
- Llibertat d' idees i d' opinió, a expresssar-les lliurament en els mitjans de comunicació, o a través de la creació artística o literària. La llibertat de càtedra
- Llibertats col·lectives, de reunir-se, d' associar-se, de defensar idees polítiques i la llibertat de culte.
- Llibertat d' educació. Llibertat d' empresa
Drets de les persones
El dret a la vida, a la integritat i a la seguretat és el fonament de tots els altres drets. També es proclamen drets específics com:
- Drets jurídics: dret a obtenir l' empara dels tribunals i de la defensa davant d' ells
- Drets civils: a contraure matrimoni i a dissoldre'l
- Drets econòmics i sindicals: drets a la propietat privada, a l' habitatge, dret i deure de treballar. Dret a sindicar-se, de vaga i a la negociació col·lectiva. Dret a la seguretat social
- Drets culturals: dret a l' accés a la cultura, a l' educació lliure i gratuïta, a la conservació del patrimoni històric
- Drets a la salut i a disposar d' un medi ambient adequat
- Drets de protecció: als infants, a la gent gran, als discapacitats físics, psíquics i sensorials, a la iniciativa dels joves i als consumidors
Drets i deures
No hi ha llibertat sense respecte, ni drets sense deures. La Constitució en determina alguns, com el deure de sosteniment de les despeses públiques, regulat pel principi d' equitat en la distribució dels recursos públics. Amb tot, cal entendre que tots els drets impliquen que les persones han d' assumir deures i obligacions. Aquesta és també una tasca de les lleis, tot i que, bàsicament, regulin l' activitat cívica i solidària d' unes persones vers les altres.
- Documental de la "Trasició espanyola"
Bibliografia:
ALFARO, Carmen i VVAA: Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 56 i 57)
L' article 16 de la Declaració de Drets de l' Home i del Ciutadà (França 1798) declara que: "Tota societat en què la garantia de drets no estigui assegurada, ni la separació de poders determinada, no té Constitució".
Què és una constitució? Per a què serveix?
Una constitució és un conjunt de principis fonamentals o precedents establerts segons els quals un estat
o una altra organització es governa. Quan aquests principis s'escriuen a
una col·lecció única o conjunt de documents legals, es pot dir que
aquells documents comprenen una constitució escrita. Les constitucions
estableixen les regles i els principis que governen l'organització o una
entitat política. En el cas particular dels estats,
una constitució és la norma jurídica fonamental que defineix
l'estructura, els procediments, les prerrogatives, drets i
responsabilitats del govern i dels ciutadans.
Abans de l'evolució de les constitucions nacionals modernes, el terme
"constitució" feia referència a qualsevol llei important que determinava
el funcionament d'un govern.
Constitució Espanyola
A l'estat espanyol l'actual constitució és la màxima llei escrita de l'ordenament jurídic. En ella es regulen els deures i drets fonamentals dels ciutadans, la forma i estructura de l'estat. La Constitució Espanyola actual fou aprovada en el referèndum del 6 de desembre de 1978 i és la novena que té l'estat. Una de les particularitats que té la Constitució, és la diferència entre llei ordinària i llei orgànica, dotant aquesta última de la capacitat per a regular matèries que no poden ser regulades mitjançant una llei ordinària,
establint-se una relació entre ambdues lleis una relació d'índole
material, resultant que no poden immiscuir-se l'una en els àmbits
d'actuació de l'altra. Aquesta idea serà el punt de partida per a
considerar quin tipus de llei haurà de ser la prevalent per a un cas
determinat i no una suposada jerarquia entre ambdós tipus de llei. Com
ha assenyalat el Tribunal Constitucional
de forma reiterada, l'atribució de rang de llei orgànica a determinats
preceptes d'una llei no ha de dur-se més enllà dels casos especialment
determinats en l'article 81 de la Constitució, perquè, segons reiterada
doctrina d'aquest Tribunal, constituïx una excepció al règim general de
les majories parlamentàries, base del sistema democràtic, que només pot
admetre's en els casos expressament prevists pel citat precepte
constitucional. Existeix, també, una diferència entre ambdues en el seu
tràmit parlamentari, ja que les lleis orgàniques han de ser aprovades
per majoria absoluta del Congrés de diputats, mentre que les ordinàries per majoria simple.[27]
A nivell de Catalunya, País Valencià o les Illes Balears el document jurídic més semblant a una constitució són els seus estatuts d'autonomia. Aquests documents jurídics són norma bàsica d'una comunitat autònomaespanyola, reconeguda per la Constitució espanyola de 1978
en el seu article 147. Als estatuts s'hi recull el nom de la comunitat,
la seva delimitació territorial, els noms i les seus dels òrgans
autonòmics, les competències que s'hi assumeixen i les llengües oficials d'aquell territori. Val a dir, que els estatuts tenen rang de llei orgànica, pel que es troben sotmesos a la Constitució.
Decret-Llei
Un decret-llei és una norma jurídica amb rang de Llei de l'ordenament legal espanyol que fou instituït en l'article 86 de la Constitució Espanyola de 1978,[1] i permeten al Govern espanyol
tenir resoltes en una setmana o dies, normes amb rang de llei que
trigarien en 3 o 4 mesos pel procediment d'aprovació parlamenari
habitual, pel que responen a casos d'urgència o extrema necessitat. És
un dels pocs casos previstos en la constitució en que el poder executiu (el "govern") pot exercir el poder legislatiu
(elaborar lleis), juntament amb la legislació per delegació i
l'elaboració de textos refosos; i com a tal és objecte d'un control per
part del poder legislatiu per tal de vetllar per l'efectiva separació de
poders pròpia d'un estat democràtic. Cal esmentar que aquelles comunitats autònomes que ho haguessin previst en els seus Estatuts d'Autonomia poden disposar de la facultat de dictar decrets lleis que afectin la seva autonomia. Catalunya ho preveu des de l'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 i també ho han fet el País Valencià i Andalusia. D'altra banda, els decret lleis es diferencien dels decret llei estatals en què aquests sempre porten adjunt l'adjectiu de Reial.
