viernes, 12 de junio de 2015

PREPARACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE JUNY 2015

ELS ALUMNES DE 4RT ESO, QUE AIXÍ  HO DESITGIN, PODRÀN PORTAR EL DIA 15 DE JUNY 2015, A L' AULA 309, A LES 10H, UN TREBALL SOBRE EL SEGÜENT TEXT DE LOCKE. 
EN CAS CONTRARI, HAURAN DE FER L' EXAMEN DE RECUPERACIÓ DE LES UNITATS 1, 2 I 3 DEL LLIBRE DE TEXT. 

"L' estat natural té una llei natural per la qual es governa i, aquesta llei obliga a tots. La raó, que coincideix amb aquesta llei, ensenya a tots aquells éssers humans que vulguin consultar-la que, sent iguals i independents, ningú no ha de perjudicar altri en la seva vida, salut, llibertat o possessions; perquè sent tots els homes l' obra d' un Ésser omnipotent i infinitament savi, sent tots ells servidors d' un únic Senyor sobirà, arribats a aquest món per ordre seva i per a servei seu, són propietat d' aquest Ésser i Senyor que els va fer perquè existeixin mentre li plagui a Ell i no a un altre" 

LOCKE, Segon Tractat sobre el govern civil, 1690

1.- Quins drets imposa a tot ésser humà la llei natural? (5 punts. Extensió 1 full)

2.- Quin és el fonament dels drets naturals segons Locke? (5 punts. Extensió 1 full) 

Bibliografia:



ALFARO, Carmen i VVAA:  Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 64, 65, 68, 69 i 72)





UNITAT 3: ÈTICA I DRETS. ELS DRETS NATURALS (LOCKE)

Existeixen els drets naturals?


Segons Locke, a l'estat de naturalesa imaginari (aquell en el que els humans no vivim encara en societat) existiríen certs drets naturals que la raó humana ens faria veure com evidents, com el dret a la vida o el dret a la propietat. Segons ell, és natural que tothom té dret a la vida i dret a tenir propietats que els altres no poden treure-li.

Segons Hobbes, en canvi, en aquest suposat estat de naturalesa no existeix cap dret natural. Només la llei de la selva que diu que cal sobreviure.
Què en penseu? Hi ha drets naturals o els drets son resultat d¡una convenció humana? És el dret a la vida natural o és el resultat del diàleg entre els humans?

Política de Locke

Estat de natura: situació natural de l’ésser humà, en la qual es trobarien els homes abans del sorgiment de les societats polítiques. Per Locke, en l’estat de natura els homes tenen plena llibertat per ordenar els seus actes i disposar de les seves propietats sempre i quant obeeixin la llei natural. 

Llei natural: llei de Déu i de la raó que és també una llei moral per l’home. Contempla que tot i essent iguals i lliures, cap persona pot atemptar contra la vida, la salut, la llibertat o les possessions d’un altre. 

Estat de guerra: esdevé quan algú mostra la intenció de dur a terme una acció en contra un altre. Com que qui declara tals intencions abandona, en certa manera, l’estat de natura, qui està amenaçat està legitimat a emprar qualsevol cosa al seu abast per defensar-se, fins i tot, si cal, té dret a causar la mort de l’agressor. En estat de guerra, segons la llei natural, cal que l’home es defensi tant com sigui possible perquè la defensa i protecció dels innocents és prioritària, per això el vulnerat té dret a destruir aquell qui li faci la guerra. 

Pacte: convenció, contracte amb el qual s’instaura un poder polític que té la funció de fer justícia, d’assegurar els drets naturals fent lleis clares i fent-les complir. És un pacte que implica la creació d’un Estat civil una mica diferent al de naturalesa. Es tracta d’un pacte entre individus que inclou la clàusula que tot el que s’estableixi es faci per consens. Amb tot, els contractants han de pactar regir-se, a partir de llavors, per la majoria. Estrictament, la llei de la majoria, és l’única norma del contracte i legitima la possibilitat de destitució dels governants si actuen en contra de la missió rebuda. 

Societats polítiques: formacions polítiques que sorgeixen en el moment en que els homes decideixen ajuntar-se i donar legitimitat a un poder extern perquè reguli, legisli i apliqui la llei. La societat política es manifesta com un àrbitre imparcial. Els homes passen de l’estat de naturalesa a la societat civil quan instauren un jutge competent per resoldre els litigis, per tant, els règims que no posseeixen un sistema judicial autònom (com la monarquia absoluta) no es poden considerar societats polítiques.




Bibliografia: 

ALFARO, Carmen i VVAA:  Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 68 i 69)


Webgrafia:
http://filosweb.blogspot.com.es/2014/02/existeixen-els-drets-naturals.html
http://www.filoselectivitat.cat/wp-content/uploads/Vocabulari-Locke.pdf

UNITAT 3. ÈTICA I DRETS. La Declaració Universal dels Drets Humans





5.1 La Declaració. Presentació
La Declaració Universal dels Drets Humans aprovada i proclamada el 10 de desembre de 1948 inclou unPreàmbul i 30 Articles. En el Preàmbul es presenten els principis bàsics sobre els que es fonamenten els 30 Articles; són les consideracions que inspiren el conjunt de l'articulat i li donen força.

5.1.1 El Prèambul
El Preàmbul enuncia set consideracions prèvies a la Proclama. Es considera que el reconeixement de ladignitat de tot membre de la família humana està a la base de la llibertat, de la justícia i de la pau; el menyspreu d'aquesta dignitat ha originat moltes barbaritats. Es considera essencial protegir les personesamb drets fonamentals, establir relacions amistoses entre els països, afavorir el progrés social, instaurar millors condicions de vida.
El conjunt de la declaració expressa un ideal comú de la comunitat de nacions, un ideal moral mínim i compartit que ha de guiar les relacions entre les persones. Un ideal comú que és inalienable, que és universal, que és innegociable.

5.1.2 Els 30 Articles
Els 30 Articles de la Declaració contenen una proclamació de principis i de drets. Uns drets es presenten com a fonamentals o personals: com el dret a la vida, a la llibertat, a la seguretat. Uns altres són drets civils i polítics: com el dret a la propietat o a la intimitat o com el dret al sufragi universal i secret o el dret a la llibertat d'associació. Altres són drets econòmics, socials i culturals: com el dret a formar família o a l'habitatge o com el dret al treball i a un salari igual per igual treball o com el dret a l'educació.
Els 30 Articles es poden enunciar, d'una manera només indicativa, de la següent manera:


Indicació sobre cada un dels 30 Articles
1. Tots els éssers humans naixem lliures i iguals
2. Tothom té dret a aquests drets
3. Dret a la vida
4. Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud
5. Ningú no serà sotmès a tortura
6. Tot ésser humà té dret a una personalitat jurídica
7. Tots som iguals davant la llei
8. Tothom té dret a defensar-se davant els tribunals
9. Ningú no podrà ser detingut arbitràriament ni desterrat
10. Dret a un judici just
11. Dret a la presumpció d'innocència
12. Dret a la intimitat
13. Dret a la llibertat de moviment
14. Dret d'asil
15. Dret a la nacionalitat
16. Dret al matrimoni
17. Dret a la propietat
18. Dret a la llibertat de pensament, consciència i religió
19. Dret a la llibertat d'expressió
20. Dret a la llibertat de reunió
21. Dret a la democràcia
22. Dret a la seguretat social.
23. Dret al treball
24. Dret a l'oci
25. Dret a un nivell de vida adient
26. Dret a l'educació
27. Dret a la cultura
28. Dret a l'ordre social
29. Dret a les llibertats i al respecte de la comunitat
30. Dret a que aquests drets no siguin suprimits en cap circumstància
Text complet: 

Els drets humans no s'acaben amb la Declaració de 1948. El redactat d'aquesta no s'ha modificat, però en anys posteriors s'han anat introduint i aprovant altres drets amb nous documents; així, s'han reconegut els drets dels infants, el dret a no discriminació de la dona, el dret a un entorn saludable, etc.

Bibliografia: 

ALFARO, Carmen i VVAA:  Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 64 i 65)

WEBGRAFIA: 
http://www.xtec.cat/~lvallmaj/edupolis/5dudh.htm

lunes, 25 de mayo de 2015

L' ONADA (PEL·LÍCULA). L' EXPERIMENT D' ASH I L' EXPERIMENT DE MILGRAM

L'onada 

Welle2.GIF


L'onada (en alemany, Die Welle) és una pel·lícula alemanya dirigida per Dennis Gansel el 2008, exhibida a Françaamb el títol de La Vague.
Durant un projecte setmanal, el professor Rainer Wenger ensenya als estudiants de la seva classe el tema de la forma de govern. Els estudiants es mostren escèptics davant de la idea que pogués tornar una dictadura com la deltercer reich a l'Alemanya dels nostres dies i que ja no hi ha perill que el nacionalsocialisme torni a prendre el poder. El professor decideix començar un experiment amb els seus alumnes per demostrar com és de fàcil manipular les masses.
A la tardor de 1967, un professor d'història a l'Institut Cubberley de Palo Alto, Califòrnia, anomenat Ron Jones va dirigir un experiment en la seva classe: Va imposar un règim d'estricta disciplina a la seva classe, restringint la llibertat dels alumnes i fent d'ells una unitat. Per a gran sorpresa del professor, els alumnes van reaccionar amb entusiasme a l'obediència exigida d'ells. L'experiment, que originalment havia de durar només un dia, aviat es va estendre per tota l'escola. Aquells que dissentien van ser aïllats o fins i tot agredits si no s'unien al moviment, i els membres van començar a espiar-se i a desconfiar entre ells. El cinquè dia, Ron Jones va ser obligat a donar per acabat l'experiment. El nom del moviment va ser La Tercera Onada, i ha inspirat aquesta pel·lícula.



"Durante años he conservado un extraño secreto con 200 alumnos. Ayer me encontré con uno de ellos y todos los recuerdos volvieron a mi cabeza. 


Steve Conigio era un estudiante de segundo año de mi clase de Historia. Nos encontramos de casualidad, cuando menos me esperaba que un antiguo alumno se me acercara. Me costó un minuto acordarme. Steve, para ayudarme a refrescar mi memoria, hizo el saludo de la Tercera Ola con la mano. Ya me acordaba: un chico brillante, le gustaba el teatro y tocar la guitarra. Se sentaba en segunda fila. 

Sin pensarlo dos veces, le respondí con el mismo saludo, como dos viejos camaradas que se encuentran años después. Steve me preguntó si aún me acordaba de la Tercera Ola. Claro que lo recuerdo, fue una de las cosas que más me han asustado en mi vida, el origen de un triste secreto compartido con otros 200 alumnos. 

Estuvimos charlando unas horas recordando todo aquello. A la hora de despedirse, la habitual sensación de que nunca volverás a verle, a pesar de que siempre se suele decir lo de mantener el contacto, de llamarse. Nos despedimos de nuevo con el mismo saludo. 

Parece que el secreto de la Tercera Ola quizás esté perdiendo fuerza. Por fin podemos hablar de ello. Han pasado tres años. No es que sea algo que queramos recordar. Todo lo contrario, hemos intentado olvidarlo. Precisamente fue Steve el que lo comenzó todo con su pregunta. Estabamos en mitad de una clase sobre la Alemania Nazi, cuando Steve preguntó "¿Cómo pudo el pueblo alemán, los ciudadanos de a pie, alegar ignorancia sobre lo que estaba pasando con los judíos?” Era una buena pregunta, pero yo no tenía ni idea de cómo contestarla. 

Como íbamos muy bien con el temario y sobraba tiempo, decidí dedicar una semana a explorar esta cuestión. 
Fuerza a través de la disciplina 

El lunes, enseñé a mis alumnos unas de las experiencias más características de la Alemania nazi. La disciplina. Les hablé de la belleza de la disciplina, de cómo un atleta tiene la satisfacción de haber trabajado duro y ser recompensado con el éxito en el deporte, de la dedicada paciencia de un científico. Disciplina, estudio, control, el poder de la voluntad. Las penurias a cambio de la recompensa mental o física. 

Más que invitarles, les ordené experimentar el poder de la disciplina, con el simple ejercicio de cambiar su postura al sentarse, describiendo como una postura adecuada mejora la concentración y fortalece la voluntad. Les instruí en una postura que consistía en poner los pies en total contacto con el suelo y la espalda completamente recta contra el respaldo, y les preguntaba “¿A que ahora podéis respirar mejor? Estáis más atentos ¿no os sentís mejor?” 

Practicamos esta postura una y otra vez, mientras les vigilaba y corregía cualquier mínimo fallo. Se convirtió en el aspecto principal del estudio. Luego les daba permiso para levantarse para a continuación volverles a llamar. Así aprendieron a concentrarse en apenas 15 segundos, siendo conscientes de la postura, pies y espalda rectos, rodillas en ángulos de 90º. En poco tiempo lo hacían en silencio y en apenas 5 segundos. 

Fue extraño ver como los alumnos rápidamente adoptaron el código de conducta. Me pregunté hasta dónde era posible llevarles. ¿Se trataba de una manifestación de disciplina momentánea? ¿O se trataba de un deseo de uniformidad innato, un instinto humano enmascarado en la progrmacion televisiva o las cadenas de restaurantes? 

Decidí poner a prueba la tolerancia de la clase. En los últimos 25 minutos introduje algunas nuevas reglas. Los alumnos tenían que sentarse antes de que sonara la campana y todos debían llevar papel y lápiz para tomar notas. A la hora de hacer preguntas debían levantarse y ponerse al lado de su mesa. Siempre dirigirse a mí como Señor Jones. Las respuestas inciertas eran reprendidas. Ante todas estas medidas, la intensidad de la respuesta de los estudiantes creció, especialmente al recompensar a los alumnos por sus esfuerzos en hacer o contestar preguntas de forma atenta y correcta. Lo curioso es que en vez de los escasos habituales que monopolizan el debate en clase, ahora todos participaban, y se apreciaba una notable mejoría en la calidad de las respuestas, incluso en alumnos que antes hablaban poco o eran tímidos. 

En cuanto a mí, solamente tenía preguntas. ¿Por qué no se me había ocurrido esto antes? Los alumnos parecían muy implicados. ¿Cómo era posible? Estaba implantando un entorno autoritario y las cosas parecían ir mejor y ser más productivas. Pero, ¿cómo cambiar mis ideas de una clase abierta y un autoaprendizaje autónomo? ¿Se iban a evaporar mi creencia en Carl Rogers? ¿A dónde iba a llegar este experimento? 
Fuerza a través de la comunidad 

El martes, el segundo día, entre en la clase y encontré a todos en la postura del día anterior. Algunos de ellos sonreían por complacer al profesor, pero la mayoría estaban muy concentrados, con los cuellos rígidos, sin preguntas, sin hablar. Me dirigí a la pizarra y escribí "FUERZA A TRAVÉS DE LA LA DISCIPLINA." Y después una segunda ley, "FUERZA A TRAVÉS DE LA LA COMUNIDAD." 

A continuación, empecé a hablarles del valor de la comunidad, mientras por dentro me debatía entre detener el juego o seguir, ya que no había previsto esta intensidad en la respuesta de la clase. Inventé historias basadas en mi experiencia como atleta, entrenador e historiador. Se trata de ser parte de algo más allá de uno mismo, de ser un movimiento, una raza, un equipo, una causa. 

Era muy tarde para echar marcha atrás. Había mucho por ver y entender todavía. ¿Por qué aceptaban los alumnos la autoridad que yo les imponía? ¿Dónde estaba su curiosidad o resistencia a este comportamiento marcial? 

Proseguí contándoles como la comunidad, al igual que la disciplina, debe experimentarse si se quiere entender. Para ellos les hice recitar de dos en dos el mantra al unísono "Fuerza A TRAVÉS DE LA Disciplina," "Fuerza A TRAVÉS DE LA Comunidad." Los alumnos se miraban y sentían el poder de pertenecer a algo. Todos eran iguales y capaces. Estuvimos repetiendo estos lemas de forma rotatoria, sin dejar de enfatizar la forma correcta de sentarse, levantarse y hablar. 

Empecé a sentirme parte del experimento, disfrutando de la acción unitaria mostrada por los alumnos. Era reconfortante ver su satisfacción y su excitación por seguir adelante. Cada vez me resultaba más difícil abstraerme de la atmósfera que se estaba creando. A pesar de dirigir el grupo, también lo estaba siguiendo. 

Casi al terminar la clase, y sin pensarlo, cree un saludo especial, solo para los miembros de la clase. El famoso saludo en forma de ola con la mano, y le llamé el saludo de la tercera ola, ya que se dice que las olas viajan juntas y que la tercera es la más fuerte. Hice obligatorio que todos usaran el saludo, como señal silenciosa de reconocimiento. Al terminar la clase, todos lo hicieron. 

A lo largo de los siguientes días, los alumnos de la clase harían el saludo sin dudar, ya fuera en el gimnasio o en la biblioteca. Esto hizo que el experimento se empezará a conocer fuera de clase y que otros alumnos ajenos a ella pidieran entrar. 
Fuerza a través de la acción 

El miércoles, decidí darles a todos tarjetas que les acreditasen como miembros del experimento. Nadie quiso quedarse fuera. Incluso vinieron trece alumnos de otras clases para apuntarse. Les di una a cada uno marcando tres de esas tarjetas con una X roja, lo que les acreditaba para denunciar faltas en el cumplimiento de las reglas. Acto seguido, les estuve hablando del significado de la acción, explicando cómo la disciplina y la comunidad no eran nada sin ella. Les hablé de la belleza de ser completamente responsable de las propias acciones, de creer en uno mismo y en la comunidad con firmeza, de hacer cualquier cosa para preservar, proteger y extender esos conceptos, enfatizando cómo todo esto mejoraría el aprendizaje y los logros. Les recordé el sufrimiento de aquellas clases en las que los alumnos estaban enfrentados, donde no había progreso, donde nunca se lograba nada y faltaba apoyo mutuo. 

Llegado este punto, los alumnos comenzaron a dar testimonios espontáneos, del estilo de “estoy aprendiendo más que nunca,” “¿por qué no enseña usted así siempre?” Me quedé muy sorprendido, y más aún al ver que habían completado sus complejos deberes sobre la vida alemana. El rendimiento mejoraba y parecían querer más. Supuse que los alumnos harían cualquier cosa que les mandase. Decidí probar. 

Para permitirles experimentar la acción directa, le di a cada uno de ellos una tarea verbal. “Es tu tarea diseñar un estandarte de la Tercera Ola. Tú deberás impedir a cualquiera que no sea miembro entrar en la clase. Tú debes recordar los nombres de todos. Tú debes repartir panfletos y tú convencer a otros,” cosas así. Y para concluir la sesión creé una simple ceremonia de iniciación de nuevos miembros – que debían ser introducidos por miembros existentes – quienes debían conocer las reglas y jurar obediencia. La idea desató el furor. 

Al final del día, había 200 nuevos miembros y hasta el director de la escuela me hizo el saludo. Nuestro emblema estaba hasta en la biblioteca. En ese momento me sentí solo y asustado, sobre todo porque comencé a recibir denuncias de comportamientos que no se ajustaban a lo requerido, como que había gente que no saludaba y gente que hacía críticas, lo que indicaba que mucha gente había asumido el papel de vigilantes. Con semejante avalancha de “chivatos,” parecía poderse justificar una conspiración legítima... 

Tres chicas, de las más inteligentes de la clase, de la clase habían contado la situación en su casa. Hasta ese momento estas chicas habían disfrutado de una seguridad en sí mismas y de un gran liderazgo en la escuela. Yo tenía curiosidad por saber cómo reaccionarían a la transformación igualitaria de la clase, ya que las recompensas a las que estaban acostumbradas no tenían lugar dentro del experimento. No había sitio para las respuestas y preguntas inteligentes. Con esa atmosfera marcial, estaban como atontadas, y se resistían a entrar. 

No obstante, al contarle a los padres la idea del experimento, desataron toda una serie de eventos. El rabino de una de las chicas llamó para quejarse. Yo le contesté que simplemente estábamos estudiando la personalidad alemana, lo que le pareció estupendo y me dijo que él mismo tranquilizaría a los padres. Esto me recordó otras situaciones a lo largo de la historia en la que los sacerdotes han tolerado situaciones intolerables, ignorando la represión y la violencia. Ni siquiera montó en cólera, sino que pasó a ser parte del experimento. 

A estas alturas la diferencia entre el experimento y la conducta dirigida era indistinguible. Muchos eran ya miembros reales de la Tercera Ola. Exigían un comportamiento intachable de otros. Me acuerdo sobre todo de Robert, un chaval grande para su edad y no muy dotado para los estudios y poco popular, siempre comía solo. La Tercera Ola sin embargo, le dio un lugar en la escuela. Al menos se sentía igual a los demás, podía formar parte de algo, tener sentido. Ese fue el día que me dijo que quería ser mi guardaespaldas. No fui capaz de decirle que no. 
Fuerza a través del orgullo 

El jueves comencé a intentar desmontar el experimento. Me encontraba exhausto y preocupado. El movimiento se había convertido en el centro de sus vidas. Muchos habían cruzado una línea peligrosa. Yo mismo actuaba inconscientemente como un dictador. Aunque era benevolente, cuanto más tiempo pasaba en el papel, más olvidaba la motivación racional primera del experimento, cada vez me ajustaba más al papel. Me preguntaba si eso es normal en la gente, se nos da un papel y amoldamos nuestra vida a él. Pronto nos convertimos en el rol, y ese rol es lo que la gente espera de nosotros. 

Ante el dilema de seguir o parar, me di cuenta que ambas opciones eran muy complicadas. Si lo detenía muchos alumnos se quedarían sin punto de referencia y además habían mostrado ante los demás un comportamiento radical difícil de justificar. Sería muy triste para gente como Robert, decirles que todo ha sido solamente un juego. Los alumnos más brillantes se burlarían de ellos por participar tan en serio. No podía permitirlo. 

La opción dos tampoco era planteable, ya que estaban descontrolándose. El miércoles por la noche alguien había entrado en la clase y lo había destrozado todo. Luego supe que había sido el padre de uno de los alumnos, que había estado prisionero en un campo alemán. Me contó muchas cosas sobre amigos suyos que habían muerto en Alemania. Pasé horas hablando con él y me empecé a preocupar más por lo que podría pasar en la escuela, y cómo todo esto podía afectar a los demás profesores y alumnos de la escuela. Ante esta situación, intenté una vieja estrategia, intentar algo inesperado. 

El jueves eramos 80 alumnos en clase. La calma y el silencio de tanta gente esperando mis palabras me permitió hablarles de forma deliberada. “El orgullo es algo más que pancartas o saludos. Es saber que eres el major. Es algo que nadie te puede quitar." 

Y así, de repente, cambié la voz y susurrando les anuncié la razón real de la Tercera Ola. "No se trata solamente de un experimento o una actividad de clase. Se trata de un programa nacional para encontrar alumnos dispuestos a la lucha política. Por todo el país profesores como yo hemos estado entrenando a brigadas juveniles para hacer una sociedad mejor a través de la disciplina, la comunidad, el orgullo y la acción, y vosotros sois un grupo seleccionado para el cambio. Podemos cambiar el destino de este país." Luego les anuncié que el viernes habría una manifestación solamente para miembros en la que un candidato a presidente que anunciaría el programa a nivel nacional y que estaría la prensa. Nadie dijo nada. Todos se mostraron entusiasmados. 
Fuerza a través del entendimiento 

El viernes, el día final del ejercicio, pase toda la mañana preparando el auditorio para la manifestación. A las 11.30 empezaron a llegar alumnos impacientes. A las 12 en punto cerré las puertas. Tenía a varios amigos que hacían las veces de reportero, sacando fotos y demás. Había más de 200 alumnos de todo tipo, los populares, los deportistas, los solitarios. Sin embargo, todos parecían una fuerza unificada. Había una gran atmósfera de tensión y anticipación. 

"Antes de la conferencia de prensa nacional, quiero demostrar la fuerza de nuestro entrenamiento.” A continuación di el saludo y 200 personas me respondieron. Repetí el gesto varias veces y cada vez la respuesta era mayor. Era la última vez que les pedía recitar nuestro mantra. Doscientas voces respondieron con fuerza gutural “fuerza a través de la disciplina.” 

A las 12:05 apagué las luces. El aire parecía seco, costaba respirar y aún más hablar. Puse la televisión. Robert estaba a mi lado, mi guardaespaldas. Le dije que prestara atención los siguientes minutos. Con la sala a oscuras y la única luz la de la televisión, en blanco, sin mostrar nada, se produjo un combate mental entre ésta y la atención de los estudiantes. Y la televisión ganó. El patrón de conducta de la gente no cambió. Era como un trance, la televisión no mostraba nada, solo una pantalla en blanco, pero aún así todos esperaban ver algo, algún tipo de programa. Finalmente, a pesar del empeño, comenzó a surgir la ansiedad y posteriormente la frustración, hasta que alguien se levantó y gritó, “¿No hay ningún líder, verdad?” Todos se volvieron sorprendidos, primero hacia el estudiante que había hecho la pregunta y luego hacia la televisión, con caras y miradas de incredulidad. 

En la confusión de los momentos siguientes, me dirigí lentamente a la televisión y la apagué. Era como si volviera el aire a la sala. Todos permanecían callados, pero por primera vez pude notar a la gente relajarse. Me esperaba una avalancha de preguntas, pero lo único que había era un gran silencio. Comencé a hablar. Mi público estaba totalmente atento. 

"Escuchad con atención, tengo algo importante que deciros. No hay ningún líder. No hay ningún movimiento nacional llamado la Tercera Ola. Habéis sido usados, manipulados, no sois mejores que los nazis alemanes que habéis estudiado.” 

“Pensábais que érais los elegidos, que érais mejores que los que no están en esta sala, habiendo cambiado vuestra libertad por la comodidad de la disciplina y la superioridad. Habéis aceptado la voluntad del grupo por encima de vuestras convicciones. Y sobre todo habéis creído que podíais saliros cuando quisiérais. ¿Hasta dónde podríais haber llegado? Dejadme que os enseñe vuestro futuro.” 

Encendí el proyector. Ante nuestros ojos, la historia del Tercer Reich. La marcha de la raza superior. Los judíos retenidos y transportados en trenes. El horror de los campos de prisioneros. Posteriormente los juicios de Nuremberg, las alegaciones de ignorancia, “yo solo hacía mi trabajo.” ¡Mi trabajo! La proyección se detuvo en un fotograma que decía “Todos deben aceptar su culpa. Nadie puede alegar que no tomó parte de una forma u otra.” 

La sala quedó a oscuras. Me sentía enfermo y asqueado. Nadie se movía, era como si todo el mundo quisiera diseccionar ese momento. Como si hubieran despertado de un sueño y quisieran saber qué había ocurrido realmente. Esperé varios minutos a que todo el mundo se recuperase un poco. Poco a poco comenzaron las preguntas. Todas apuntaban a situaciones imaginarias y buscaban descubrir el significado de lo ocurrido. 

Con la sala aún a oscuras, les hablé de mi arrepentimiento, y de que una explicación completa llevaría tiempo, pero aún así, pude notar como volvía a ser profesor, más que participante. 

"Con lo que ha ocurrido durante esta semana, hemos podido ver lo que suponía vivir en la Alemania nazi. Hemos aprendido a crear un entorno social disciplinado, jurar fidelidad a esa sociedad especial y sustituir la razón por las reglas. Habríamos sido buenos alemanes y nos habriamos puesto el uniforme, listos para traicionar a amigos y vecinos. Ahora sabemos lo que es optar por la solución rápida y quemar las ideas, sentirse fuerte y superior. Conocemos también el miedo a ser excluido, a quedarse fuera, pero también el sentimiento de control y el placer de hacer lo correcto socialmente. Hemos visto que el fascismo no es algo que otra gente hace. No, ha estado aquí, en esta sala, en nuestras conductas y forma de vivir. Basta arañar la superficie para que aparezca. La creencia de que los seres humanos son intrínsecamente malos y que por tanto son incapaces de actuar bien con su prójimo, lo que demanda un líder fuerte y una disciplina para preservar el orden social. Y además, la apología.” 

"Esta es la lección final. La lección final es quizás la más importante y responde la pregunta con la que comenzó este experimento. ¿Recordáis la pregunta? La cuestión era la sorpresa en el pueblo alemán ante todo lo ocurrido, alegando ignorancia y desconocimiento. ¿Cómo el ciudadano alemán, el trabajador de la calle, pudo, al final del Tercer Reich, alegar ignorancia? ¿Qué causa que la gente borre su propia historia? Ahora tenéis la oportunidad de responderos vosotros mismos a esta pregunta." 

“Si el experimento ha tenido éxito de verdad, ninguno de vosotros admitirá haber estado aquí hoy. Al igual que los propios alemanes, tendréis problemas para admitir que habéis llegado hasta aquí. No querréis que vuestras familias y amigos sepan que estuvisteis dispuestos a ceder vuestra libertad individual a líderes invisibles. No admitiréis haber sido manipulados, haber aceptado la Tercera Ola como una forma de vida, haber formado parte de esta locura. Lo guardareis como un secreto, un secreto que yo compartiré con vosotros.” 

Saque la película de las tres cámaras que había en la sala y expuse a la luz el celuloide. Todo se había acabado. La Tercera Ola había llegado a su fin. Algunos, como Robert, lloraban. La mayoría fue levantándose lentamente y abandonando la sala. 

Durante una semana de aquel año, habíamos compartido la vida plenamente. Tal y como predije, aquella experiencia se convirtió en un secreto. En los cuatro años que estuve enseñando en el Instituto Cubberley, nadie admitió haber sido parte de la Tercera Ola o haber estado en el auditorio el último día. Era algo que todos queríamos olvidar.”


Ron Jones (1972)

Mireu també:

- L' experiment d' Ash



- L' experiment de Milgram



Els alumnes de 4r ESO, haureu de fer:
1.- Un resum o sinopsis de la pel·lícula (3p)
2.- Una relació de la pel·lícula "La Ola", amb els dos experiments vistos a classe, el d' Ash i el de Milgram. (4p)
3.- Opinió personal tenint en compte l' actualitat de la temàtica (3p)

Data d' entrega:
4rA: 4 juny 2015 (+1p)
4rB: 6 juny 2015 (+1p) 



Webgrafia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/L%27onada#/media/File:Welle2.GIF
http://www.taringa.net/posts/info/4066690/La-verdadera-La-ola---Die-Welle.html
https://www.youtube.com/watch?v=wt9i7ZiMed8
https://www.youtube.com/watch?v=iUFN1eX2s6Q


domingo, 19 de abril de 2015

UNITAT 2. ACTIVITATS: LES CONSTITUCIONS I LA TRANSICIÓ ESPANYOLA

UNITAT 2. 

ACTIVITATS: 

LES CONSTITUCIONS I LA TRANSICIÓ ESPANYOLA

 http://historiata.files.wordpress.com/2012/10/suc3a1rez-portada-en-time.jpg

La transició democràtica i el debat sobre el nou marc constitucional del plurilingüisme

s. XX dC
El 1975 moria Franco i començava la transició cap a una democràcia equiparable a la resta de l’Europa occidental. Amb la fi de la dictadura va retornar l’autonomia als territoris de llengua catalana i una oficialització relativa de la diversitat lingüística i nacional. No obstant això, la resistència al procés autonòmic, l’homogeneïtzació, el secessionisme lingüístic valencià i la divisió administrativa dels territoris de parla catalana dificulten l’avanç del català.
Amb la mort de Franco, i malgrat que no hi va haver un trencament explícit amb el franquisme i es va mantenir com a cap d’estat l’home que el dictador havia escollit com a successor, el rei Joan Carles, va començar el procés democràtic, conegut com la transició. El 1977 es va restaurar la Generalitat de Catalunya, amb Josep Tarradellas, que havia retornat de l’exili, com a president. Un any després es va aprovar la Constitució espanyola i els estatuts d’autonomia dels territoris de llengua i cultura catalanes sota sobirania espanyola (a Catalunya, el 1979; al País Valencià, el 1982, i a les Balears, el 1983). Aquest nou marc ha permès d’aleshores ençà recuperar la tasca normalitzadora i normativitzadora del català continuant la tradició de la Mancomunitat de Catalunya i de la Generalitat republicana.
Fruit del pacte entre els hereus de la dictadura franquista i les forces nascudes de la clandestinitat, la nova Constitució democràtica d’Espanya va reconèixer, amb reserves, la pluralitat nacional i cultural després de quatre dècades de castellanització forçosa dels territoris no castellans. Aquesta era la cara del nou panorama jurídic favorable a la recuperació de la llengua catalana; la creu, els límits i ambigüitats. Contrari al dret d’autodeterminació, l’article segon parla de la ‘indissoluble unitat de la Nació espanyola’, si bé ‘reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions’, sense especificar-les, però. La nova llei suprema espanyola també va prohibir explícitament la federació de comunitats autònomes (article 145.1), la qual cosa impedeix l’articulació d’espais jurídics entre els països catalans espanyols.
Si bé els nous estatuts català, balear i valencià –aquest, de pas– van definir el català com a ‘propi’ i van establir-ne l’oficialitat, el castellà s’hi va mantenir com a cooficial i continua sent l’únic idioma oficial a tot Espanya. La cooficialitat de ‘les altres llengües espanyoles’, doncs, es va restringir ‘a les respectives Comunitats Autònomes’ (article 3.2). Les tres autonomies nounades van fixar el dret a conèixer i a utilitzar el català i van decidir normalitzar-ne l’ús, però no van obligar a conèixer-lo davant el deure constitucional de saber castellà. Segons l’article 3.1 de la carta magna, atribuït al centrista Adolfo Suárez, aleshores president, ‘el castellà és la llengua oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la’. Malgrat aquesta desigualtat, els estatuts van establir ‘igualtat [lingüística] plena’ a Catalunya i a les Balears i la no-discriminació lingüística al País Valencià –oficialment, Comunitat Valenciana–, o sigui, un bilingüisme ideal, que van desenvolupar, als vuitanta, sengles lleis, de natura i efecte sotmesos als governs de torn –ferms al Principat, febles o regressius al País Valencià i vacil·lants a les Illes.
L’Estatut aragonès (1983) i el murcià (1982), en canvi, no van oficialitzar l’ús del català als dos territoris, de part dels quals és propi, si bé Aragó va comprometre’s a protegir les ‘modalitats lingüístiques’ no castellanes. De fet, la no-oficialitat del català a Aragó i a Múrcia xoca amb l’article 3.2 de la Constitució. Als territoris catalanòfons espanyols –excepte, en part, el Principat– no es va produir un canvi clar en l’oferta ni en els usos i actituds lingüístics respecte del franquisme durant l’anomenada transició democràtica, si bé el català va ressuscitar en l’àmbit institucional.
Fet i fet, els set pares constitucionals –dos dels quals, catalans: el comunista Jordi Solé Tura i el convergent Miquel Roca Junyent– no van regular el plurilingüisme estatal espanyol per la urgència democratitzadora del moment més enllà de la perpetuació, a la pràctica, del predomini quasi total del castellà en l’administració central, la qual cosa deixava de banda algunes iniciatives plurilingüistes tant de la dreta com de l’esquerra moderades d’aleshores. De fet, la democratització lingüística completa de l’estructura administrativa continua pendent a Espanya i sembla impossible en les circumstàncies polítiques actuals, perquè no és a l’agenda dels dos grans partits d’àmbit estatal, malgrat que un 20% dels ciutadans utilitzen normalment llengües no castellanes com el català, el gallec o el basc.
Amb la transició i la democràcia també van sorgir els primers mitjans de comunicació en català. El primer diari en català després de la guerra civil, l’‘Avui’, va néixer l’abril del 1976; paral·lelament, van sorgir al Principat periòdics comarcals com el manresà ‘Regió 7’ i el vigatà ‘El 9 Nou’, el 1978, i ‘El Punt’, aleshores ‘Punt Diari’ i limitat a Girona, el 1979, i de seguida, també, revistes d’informació general com ‘El Temps’, literàries com ‘Els Marges’ i històriques com ‘L’Avenç’.
El 1975, l’any de la mort de Franco, el circuit català de Televisió Espanyola (TVE), amb seu als estudis Miramar, emetia 17 hores mensuals en català i, a final dels setanta, la quota va augmentar força. Encara faltaven més de deu anys per al naixement de TV3 i Catalunya Ràdio. Joaquim Maria Puyal va fer el gener del 1976 la primera retransmissió futbolística en català de la postguerra a Ràdio Barcelona (Cadena SER), que ja emetia algun espai en català des de la dècada dels cinquanta. La primera ràdio en català, des del final de la Guerra Civil, va ser Ràdio 3, que va ser creada el 1976 per Ràdio Nacional d’Espanya (RNE).
El Congrés de Cultura Catalana, del 1975 al 1977, va permetre elaborar un full de ruta amb els reptes que calia vèncer per el redreçament de la llengua. Abans i tot de l’aprovació de la Constitució espanyola i de la posada en marxa de les lleis de normalització lingüística catalana, valenciana i balear, la llengua catalana va tornar com a assignatura a l’ensenyament a través de sengles decrets de bilingüisme a Catalunya i a les Illes Balears el 1978 i, l’any següent, al País Valencià.
Si bé ‘valencià’ és el nom comú del català al País Valencià, el fet que el text estatutari del 1982 s’hi referís només així, sense mencionar la unitat de la llengua, no va ser casual. Durant la Transició va quallar-hi el secessionisme lingüístic valencià o blaverisme, que, des d’una ideologia conservadora i d’aparença regionalista, afirma, contra l’evidència científica, que hi ha un idioma valencià diferent del català. Aquesta resposta tardana al nou valencianisme pancatalanista de Joan Fuster, articulat als seixanta, i amb l’ultradretà i terrorista Grup d’Acció Valencianista (GAV) com a expressió extrema, van articular-lo, durant la Transició, polítics de la postfranquista Unió de Centre Democràtic (UCD). L’objectiu era frenar l’avanç de l’esquerra i del valencianisme catalanista; durant l’anomenada batalla de València, el blaverisme va aconseguir imposar la senyera coronada davant la nua, pròpia del valencianisme històric, i el nom de ‘Comunitat Valenciana’ en lloc de ‘País Valencià’.
Els blavers acusen el pancatalanisme d’imperialista; els valencianistes fusterians, defensors de la catalanitat del País Valencià com a part dels Països Catalans, acusen els primers d’espanyolistes. Els blavers escriuen la llengua segons normes no oficials com les del Puig, creades el 1979 per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, fundada per la Diputació de València, i que n’és el referent lingüístic; els segons utilitzen, en canvi, les normes fabrianes de Castelló, del 1932, assumides per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada el 1998 per la Generalitat Valenciana com a punt de trobada entre els dos corrents i autoproclamada ens normatiu al mateix nivell de l’IEC, si bé, indirectament, n’aprova la normativa. Tot i això, alguns sectors de la cultura i l’ensenyament valencianistes l’han acusat de cedir massa als blavers quant a morfologia i lèxic. També hi ha secessionisme lingüístic a les Balears i a la Franja de Ponent, però en aquests dos casos són clarament marginals.
El 1876 va néixer el terme ‘Països Catalans’ com a denominació dels territoris de llengua catalana, i a la dècada dels seixanta el va propagar Fuster. No obstant això, des de la Transició, l’articulació lingüística i cultural –i, segons com, nacional– pateix l’estigma polític que li atribueixen el blaverisme i, per extensió, l’espanyolisme. Els dos corrents el titllen d’un suposat imperialisme principatí. La cooperació política entre les regions espanyoles catalanòfones, que constitueixen bona part dels Països Catalans, topa no tan sols amb la prohibició constitucional, sinó també amb un sentiment de comunitat feble o nul. Aquesta feblesa és, en part, conseqüència de tres segles d’aïllament dins l’estructura estatal espanyola, que ha enfortit les identitats nacional espanyola i regionals.

- Documental. Direcció i realització: Elías Andrés. Subdirecció, guió i locució: Victoria Prego RTVE i RSR Multimedia (2003). 120 minuts


- "Cuéntame cómo pasó". Un año para la historia

- "Cuéntame cómo pasó". El fin de la transición 


Per saber-ne més

Text complet de la Constitució espanyola vigent, del 1978, publicat en ‘idioma valencià’
 

Bibliografia: 

ALFARO, Carmen i VVAA:  Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 59)

Webgrafia:

http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=8366edfc49ed7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD 

http://historiata.files.wordpress.com/2012/10/suc3a1rez-portada-en-time.jpg

https://www.youtube.com/watch?v=0sz1QsvhTu8 

 

UNITAT 2. ÈTICA I POLÍTICA. ACTIVITATS "I have a dream" Martin Luther King

UNITAT 2.
 ÈTICA I POLÍTICA. 
ACTIVITATS

 Fes una redacció per exposar-la oralment sobre un d' aquests aforismes:
1.- Tinc un somni, només un somni, seguir somiant. Somiar amb la llibertat, somiar amb la justícia, somiar amb la igualtat, i, tant de bo, que no tingués necessitat de somiar-les.
Martin Luther King
2.- Quan es vol la llibertat es descobreix que ella depèn completament de la  llibertat dels altres.
Jean-Paul Sartre
3.- La llibertat i la justícia van juntes o no van.
Eduardo Galeano
4.- L' arc li xiuxiueja a la fletxa en acomiadar-la: La teva llibertat és la meva.
Rabindranath Tagore
5.- El deure és el que esperes dels altres .
Albert Camus
6.- El dret i el deure són com les palmeres: no donen fruis si no creixen l' un al costa de l' altre. 
Félicité Robert de Lamennais. 

- Recerca de Daniel Castrillo, 4rt C
Discurs de Martin Luther King. 




Bibliografia:
ALFARO, Carmen i VVAA:  Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 61)


Webgrafia:
http://calexicolibrary.org/sites/calexicolibrary.org/files/attachments/MLK.jpg
https://www.youtube.com/watch?v=qIhNsMnVi_A





UNITAT 2. ÈTICA I POLÍTICA 11. LLIBERTATS I DRETS

UNITAT 2. 
ÈTICA I POLÍTICA 
11. LLIBERTATS I DRETS



La constitució espanyola, a més de ser l' instrument jurídico-polític que configura el conjunt d' institucions superiors de l' Estat, és també la carta de proclamació dels drets fonamentals i llibertats de les persones, i compromet als poders de l' Estat a protegir-les.

Els valors constitucionals i els drets humans
En l' article primer de la Constitució es determinen els valors superior que són la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, i en el Titol I es detallen els drets i llibertats.


Artículo 10
  1. La dignidad de la persona, los derechos inviolables que le son inherentes, el libre desarrollo de la personalidad, el respeto a la ley y a los derechos de los demás son fundamento del orden político y de la paz social.
  2. Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España.
 La Declaració Universal dels Drets Humans (1948) és el referent dels drets i llibertats garantits per la Constitució. En l' article 10, la Constitució estableix que la interpretació de drets i llibertats es farà d'acord amb la Declaració Universal o altres acords internacionals. Entre aquests acords, cal tenir present la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea, aprovada l' any 2000, que proclama com a valors fonamentals la dignitat humana, la llibertat, la igualtat i la solidaritat.

Igualtat i no discriminació
El principi d' igualtat de la Constitució garanteix que no poden haver diferències davant la llei, i que ni l' Estat ni les persones poden discriminar a ningú per naixença, raça, sexe, religió o opinió. 
No hi ha democràcia sense llibertat
La proclamació de la llibertat ha estat el motor de les societats modernes i la Constitució les determina en:
- Llibertats de la persona a desplaçar-se, a establir la residència, a no ser detingut, a gaudir d' un domicili inviolable.
- Llibertat d' idees i d' opinió, a expresssar-les lliurament en els mitjans de comunicació, o a través de la creació artística o literària. La llibertat de càtedra
- Llibertats col·lectives, de reunir-se, d' associar-se, de defensar idees polítiques i la llibertat de culte.
- Llibertat d' educació. Llibertat d' empresa

Drets de les persones
El dret a la vida, a la integritat i a la seguretat és el fonament de tots els altres drets. També es proclamen drets específics com:
- Drets jurídics: dret a obtenir l' empara dels tribunals i de la defensa davant d' ells
-  Drets civils: a contraure matrimoni i a dissoldre'l
- Drets econòmics i sindicals: drets a la propietat privada, a l' habitatge, dret i deure de treballar. Dret a sindicar-se, de vaga i a la negociació col·lectiva. Dret a la seguretat social
- Drets culturals: dret a l' accés a la cultura, a l' educació lliure i gratuïta, a la conservació del patrimoni històric
- Drets a la salut i a disposar d' un medi ambient adequat
- Drets de protecció: als infants, a la gent gran, als discapacitats físics, psíquics i sensorials, a la iniciativa dels joves i als consumidors

Drets i deures 
No hi ha llibertat sense respecte, ni drets sense deures. La Constitució en determina alguns, com el deure de sosteniment de les despeses públiques, regulat pel principi d' equitat en la distribució dels recursos públics. Amb tot, cal entendre que tots els drets impliquen que les persones han d' assumir deures i obligacions. Aquesta és també una tasca de les lleis, tot i que, bàsicament, regulin l' activitat cívica i solidària d' unes persones vers les altres. 

- Documental de la "Trasició espanyola"


Bibliografia: 
ALFARO, Carmen i VVAA:  Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 56 i 57)


Webgrafia: