domingo, 26 de enero de 2020

SESSIÓ 13 LA LLUITA PER L' EDUCACIÓ DE LES NOIES DIMENSIÓ INTERPERSONAL

SESSIÓ 13 
LA LLUITA PER L' EDUCACIÓ DE LES NOIES
DIMENSIÓ INTERPERSONAL
COMPETÈNCIES 5 i 6

Competències clau:
CC23. Diversitat d’identitats. Les diferències i els seus contextos.
CC25. Àmbits d’actuació de poder i violència. Actituds de tolerància, solidaritat, compromís i les seves manifestacions externes.
CC26. El concepte de diàleg. Tipus de diàleg. El diàleg com a forma privilegiada de comunicació d’idees, de sentiments i de relació.
CC27. Les condicions del diàleg: ordre, claredat, atenció, intencionalitat...
CC28. Els valors del diàleg: comprensió, exclusió de violència, cooperació, participació, sinceritat, escolta, igualtat de les veus, assertivitat, respecte, racionalitat...
CC29. El conflicte. Anàlisi de conflictes. El tractament de conflictes interpersonals com a actor, com a espectador, com a afectat. Estratègies: conversa, negociació, mediació...
CC30. La cultura de la pau. Violència directa i violència estructural. Tipus de pau. Models i exemples de la cultura de la pau...
El coratge de la Malala

Malala Yousafzai 2015.jpg
Malala Yousafzai (en paixtu ملاله یوسفزۍ, nascuda el 12 de juliol de 1997 a Pakistan) és una estudiant, activista i bloguera pakistanesa. Va rebre el Premi Nobel de la Pau de 2014.és coneguda pel seu activisme a favor dels drets dels civils, especialment dels drets de les dones a la vall del riu Swat, on el règim talibà ha prohibit l'assistència a l'escola de les nenes. A l'edat de 13 anys, Yousafzai va aconseguir notorietat en escriure un blog per a la BBC sota el pseudònim Gul Makai, explicant la seva vida sota el règim del Tehrik i Taliban Pakistan (TTP) i els seus intents de recuperar el control de la vall després que l'ocupació militar els obligués a sortir a les zones rurals. Els talibans van obligar a tancar les escoles privades i es va prohibir l'educació de les nenes entre 2003 i 2009.

- La historia de Malala Yousafzai en cómic



- Entrevista completa a Malala con subtítulos y  sin doblar






- Discurso de Malala Yousafzai en la ONU







La cultura de la pau

Cal que entenguem la pau com un procés dinàmic que ens porta a afrontar i resoldre els conflictes de forma no violenta. La seva finalitat és aconseguir l' harmonia de la persona amb ella mateixa, amb els altres i amb l' entorn. Però quan parlem de pau, no solament ens referim al fet d' evitar guerres, fam i marginació. Vetllar per una cultura de la pau és també garantir la presència de condicions favorables per a la vida de les persones, defensant i promovent els seus drets. És per això que la pau és una matèria fràgil, trencadissa i controvertida. Quantes accions es fan en nm de la pau, encara que de vegades s' acabi recorrent a la violència? Fins i tot la pau proactiva, com la de la Malala, pot ser viscuda com una forma de violència per als qui no hi estan d' acord. 

Què aporta l' educació a la cultura de la pau? 

L' educació entesa com l' adquisició de coneixements, l' intercanvi amb altres persones i la contribució amb l' entorn és una eina fonamental en el procés de construcció de la pau. L' analfabetisme, el poc coneixement sobre altres maneres de pensar i la baixa estimulació de les nostres capacitats ens fa vulnerables i, per tant, és més senzill que ens enganyin. No tots els infants tenen garantit el dret d' anar a l' escola. És important que siguem conscients de la importància d' aquest dret i que pugem reinvindicar-lo per a tothom. 

- Per saber més:

- El camino a la escuela 





ACTIVITATS:

1.- Què és el que més t' ha cridat l'atenció del testimoni de la Malala? (2 punts)
2.- Et sorprèn el valor que la Malala dóna a l' educació? Comparteixes la seva opinió? (2 punts)
3.- Pensa en un llibre, cançó, pel·lícula, reportatge, professor, assignatura, etcètera que t' ajudat a ampliar la teva mirada sobre un tema. (2 punts)
4.- Quins gestos podrien millorar la convivència a l' aula? (2 punts)
5.- Què t' ha semblat el trajecte dels nens del vídeo per arribar a l'escola? (2 punts) 


DATA D' ENTREGA

Mireu les dates al ClassRoom


FORA D' AQUESTES DATES LES ACTIVITATS NO SERAN AVALUABLES.

SÓN ORIENTATIVES EN TANT QUE PODEN PATIR MODIFICACIONS PER VAGUES ESTUDIANTILS, SORTIDES PEDAGÒGIQUES, PROVES EXTERNES I ALTRES. LA DATA S' HA DE CONTRASTAR AMB LA QUE TÉ LA PROFESSORA EN EL SEU QUADERN DE SEGUIMENT. 

Bibliografia:

BELTRÁN DEL REY, JORDI; BATLLE, ROSER; MARTÍN, XUS; PUIG JOSEP M. : Atòmium. Cultura i valors ètics. Barcelona: Enciclopedia Catalana, 2017 (pàgines 30 i 31)



Webgrafia:

https://es.wikipedia.org/wiki/Malala_Yousafzai#/media/File:Malala_Yousafzai_2015.jpg
https://ca.wikipedia.org/wiki/Malala_Yousafzai https://www.youtube.com/watch?v=n7pL2A5HFm4
https://www.youtube.com/watch?v=H9Hme_Hh1Vo
https://www.youtube.com/watch?v=_0FBEPOt8V8
https://www.youtube.com/watch?v=4xBlYPh64aM

lunes, 13 de enero de 2020

ACTIVITAT D' AMPLIACIÓ DEL TEMA 11: L' HOLOCAUST (3r ESO)

ACTIVITAT D' AMPLIACIÓ DEL TEMA 11: 
L' HOLOCAUST (3r ESO) 

L'onada 

Welle2.GIF

L'onada (en alemany, Die Welle) és una pel·lícula alemanya dirigida per Dennis Gansel el 2008, exhibida a Françaamb el títol de La Vague.
Durant un projecte setmanal, el professor Rainer Wenger ensenya als estudiants de la seva classe el tema de la forma de govern. Els estudiants es mostren escèptics davant de la idea que pogués tornar una dictadura com la deltercer reich a l'Alemanya dels nostres dies i que ja no hi ha perill que el nacionalsocialisme torni a prendre el poder. El professor decideix començar un experiment amb els seus alumnes per demostrar com és de fàcil manipular les masses.
A la tardor de 1967, un professor d'història a l'Institut Cubberley de Palo Alto, Califòrnia, anomenat Ron Jones va dirigir un experiment en la seva classe: Va imposar un règim d'estricta disciplina a la seva classe, restringint la llibertat dels alumnes i fent d'ells una unitat. Per a gran sorpresa del professor, els alumnes van reaccionar amb entusiasme a l'obediència exigida d'ells. L'experiment, que originalment havia de durar només un dia, aviat es va estendre per tota l'escola. Aquells que dissentien van ser aïllats o fins i tot agredits si no s'unien al moviment, i els membres van començar a espiar-se i a desconfiar entre ells. El cinquè dia, Ron Jones va ser obligat a donar per acabat l'experiment. El nom del moviment va ser La Tercera Onada, i ha inspirat aquesta pel·lícula.



"Durante años he conservado un extraño secreto con 200 alumnos. Ayer me encontré con uno de ellos y todos los recuerdos volvieron a mi cabeza. 



Steve Conigio era un estudiante de segundo año de mi clase de Historia. Nos encontramos de casualidad, cuando menos me esperaba que un antiguo alumno se me acercara. Me costó un minuto acordarme. Steve, para ayudarme a refrescar mi memoria, hizo el saludo de la Tercera Ola con la mano. Ya me acordaba: un chico brillante, le gustaba el teatro y tocar la guitarra. Se sentaba en segunda fila. 

Sin pensarlo dos veces, le respondí con el mismo saludo, como dos viejos camaradas que se encuentran años después. Steve me preguntó si aún me acordaba de la Tercera Ola. Claro que lo recuerdo, fue una de las cosas que más me han asustado en mi vida, el origen de un triste secreto compartido con otros 200 alumnos. 

Estuvimos charlando unas horas recordando todo aquello. A la hora de despedirse, la habitual sensación de que nunca volverás a verle, a pesar de que siempre se suele decir lo de mantener el contacto, de llamarse. Nos despedimos de nuevo con el mismo saludo. 

Parece que el secreto de la Tercera Ola quizás esté perdiendo fuerza. Por fin podemos hablar de ello. Han pasado tres años. No es que sea algo que queramos recordar. Todo lo contrario, hemos intentado olvidarlo. Precisamente fue Steve el que lo comenzó todo con su pregunta. Estabamos en mitad de una clase sobre la Alemania Nazi, cuando Steve preguntó "¿Cómo pudo el pueblo alemán, los ciudadanos de a pie, alegar ignorancia sobre lo que estaba pasando con los judíos?” Era una buena pregunta, pero yo no tenía ni idea de cómo contestarla. 

Como íbamos muy bien con el temario y sobraba tiempo, decidí dedicar una semana a explorar esta cuestión. 
Fuerza a través de la disciplina 

El lunes, enseñé a mis alumnos unas de las experiencias más características de la Alemania nazi. La disciplina. Les hablé de la belleza de la disciplina, de cómo un atleta tiene la satisfacción de haber trabajado duro y ser recompensado con el éxito en el deporte, de la dedicada paciencia de un científico. Disciplina, estudio, control, el poder de la voluntad. Las penurias a cambio de la recompensa mental o física. 

Más que invitarles, les ordené experimentar el poder de la disciplina, con el simple ejercicio de cambiar su postura al sentarse, describiendo como una postura adecuada mejora la concentración y fortalece la voluntad. Les instruí en una postura que consistía en poner los pies en total contacto con el suelo y la espalda completamente recta contra el respaldo, y les preguntaba “¿A que ahora podéis respirar mejor? Estáis más atentos ¿no os sentís mejor?” 

Practicamos esta postura una y otra vez, mientras les vigilaba y corregía cualquier mínimo fallo. Se convirtió en el aspecto principal del estudio. Luego les daba permiso para levantarse para a continuación volverles a llamar. Así aprendieron a concentrarse en apenas 15 segundos, siendo conscientes de la postura, pies y espalda rectos, rodillas en ángulos de 90º. En poco tiempo lo hacían en silencio y en apenas 5 segundos. 

Fue extraño ver como los alumnos rápidamente adoptaron el código de conducta. Me pregunté hasta dónde era posible llevarles. ¿Se trataba de una manifestación de disciplina momentánea? ¿O se trataba de un deseo de uniformidad innato, un instinto humano enmascarado en la progrmacion televisiva o las cadenas de restaurantes? 

Decidí poner a prueba la tolerancia de la clase. En los últimos 25 minutos introduje algunas nuevas reglas. Los alumnos tenían que sentarse antes de que sonara la campana y todos debían llevar papel y lápiz para tomar notas. A la hora de hacer preguntas debían levantarse y ponerse al lado de su mesa. Siempre dirigirse a mí como Señor Jones. Las respuestas inciertas eran reprendidas. Ante todas estas medidas, la intensidad de la respuesta de los estudiantes creció, especialmente al recompensar a los alumnos por sus esfuerzos en hacer o contestar preguntas de forma atenta y correcta. Lo curioso es que en vez de los escasos habituales que monopolizan el debate en clase, ahora todos participaban, y se apreciaba una notable mejoría en la calidad de las respuestas, incluso en alumnos que antes hablaban poco o eran tímidos. 

En cuanto a mí, solamente tenía preguntas. ¿Por qué no se me había ocurrido esto antes? Los alumnos parecían muy implicados. ¿Cómo era posible? Estaba implantando un entorno autoritario y las cosas parecían ir mejor y ser más productivas. Pero, ¿cómo cambiar mis ideas de una clase abierta y un autoaprendizaje autónomo? ¿Se iban a evaporar mi creencia en Carl Rogers? ¿A dónde iba a llegar este experimento? 
Fuerza a través de la comunidad 

El martes, el segundo día, entre en la clase y encontré a todos en la postura del día anterior. Algunos de ellos sonreían por complacer al profesor, pero la mayoría estaban muy concentrados, con los cuellos rígidos, sin preguntas, sin hablar. Me dirigí a la pizarra y escribí "FUERZA A TRAVÉS DE LA LA DISCIPLINA." Y después una segunda ley, "FUERZA A TRAVÉS DE LA LA COMUNIDAD." 

A continuación, empecé a hablarles del valor de la comunidad, mientras por dentro me debatía entre detener el juego o seguir, ya que no había previsto esta intensidad en la respuesta de la clase. Inventé historias basadas en mi experiencia como atleta, entrenador e historiador. Se trata de ser parte de algo más allá de uno mismo, de ser un movimiento, una raza, un equipo, una causa. 

Era muy tarde para echar marcha atrás. Había mucho por ver y entender todavía. ¿Por qué aceptaban los alumnos la autoridad que yo les imponía? ¿Dónde estaba su curiosidad o resistencia a este comportamiento marcial? 

Proseguí contándoles como la comunidad, al igual que la disciplina, debe experimentarse si se quiere entender. Para ellos les hice recitar de dos en dos el mantra al unísono "Fuerza A TRAVÉS DE LA Disciplina," "Fuerza A TRAVÉS DE LA Comunidad." Los alumnos se miraban y sentían el poder de pertenecer a algo. Todos eran iguales y capaces. Estuvimos repetiendo estos lemas de forma rotatoria, sin dejar de enfatizar la forma correcta de sentarse, levantarse y hablar. 

Empecé a sentirme parte del experimento, disfrutando de la acción unitaria mostrada por los alumnos. Era reconfortante ver su satisfacción y su excitación por seguir adelante. Cada vez me resultaba más difícil abstraerme de la atmósfera que se estaba creando. A pesar de dirigir el grupo, también lo estaba siguiendo. 

Casi al terminar la clase, y sin pensarlo, cree un saludo especial, solo para los miembros de la clase. El famoso saludo en forma de ola con la mano, y le llamé el saludo de la tercera ola, ya que se dice que las olas viajan juntas y que la tercera es la más fuerte. Hice obligatorio que todos usaran el saludo, como señal silenciosa de reconocimiento. Al terminar la clase, todos lo hicieron. 

A lo largo de los siguientes días, los alumnos de la clase harían el saludo sin dudar, ya fuera en el gimnasio o en la biblioteca. Esto hizo que el experimento se empezará a conocer fuera de clase y que otros alumnos ajenos a ella pidieran entrar. 
Fuerza a través de la acción 

El miércoles, decidí darles a todos tarjetas que les acreditasen como miembros del experimento. Nadie quiso quedarse fuera. Incluso vinieron trece alumnos de otras clases para apuntarse. Les di una a cada uno marcando tres de esas tarjetas con una X roja, lo que les acreditaba para denunciar faltas en el cumplimiento de las reglas. Acto seguido, les estuve hablando del significado de la acción, explicando cómo la disciplina y la comunidad no eran nada sin ella. Les hablé de la belleza de ser completamente responsable de las propias acciones, de creer en uno mismo y en la comunidad con firmeza, de hacer cualquier cosa para preservar, proteger y extender esos conceptos, enfatizando cómo todo esto mejoraría el aprendizaje y los logros. Les recordé el sufrimiento de aquellas clases en las que los alumnos estaban enfrentados, donde no había progreso, donde nunca se lograba nada y faltaba apoyo mutuo. 

Llegado este punto, los alumnos comenzaron a dar testimonios espontáneos, del estilo de “estoy aprendiendo más que nunca,” “¿por qué no enseña usted así siempre?” Me quedé muy sorprendido, y más aún al ver que habían completado sus complejos deberes sobre la vida alemana. El rendimiento mejoraba y parecían querer más. Supuse que los alumnos harían cualquier cosa que les mandase. Decidí probar. 

Para permitirles experimentar la acción directa, le di a cada uno de ellos una tarea verbal. “Es tu tarea diseñar un estandarte de la Tercera Ola. Tú deberás impedir a cualquiera que no sea miembro entrar en la clase. Tú debes recordar los nombres de todos. Tú debes repartir panfletos y tú convencer a otros,” cosas así. Y para concluir la sesión creé una simple ceremonia de iniciación de nuevos miembros – que debían ser introducidos por miembros existentes – quienes debían conocer las reglas y jurar obediencia. La idea desató el furor. 

Al final del día, había 200 nuevos miembros y hasta el director de la escuela me hizo el saludo. Nuestro emblema estaba hasta en la biblioteca. En ese momento me sentí solo y asustado, sobre todo porque comencé a recibir denuncias de comportamientos que no se ajustaban a lo requerido, como que había gente que no saludaba y gente que hacía críticas, lo que indicaba que mucha gente había asumido el papel de vigilantes. Con semejante avalancha de “chivatos,” parecía poderse justificar una conspiración legítima... 

Tres chicas, de las más inteligentes de la clase, de la clase habían contado la situación en su casa. Hasta ese momento estas chicas habían disfrutado de una seguridad en sí mismas y de un gran liderazgo en la escuela. Yo tenía curiosidad por saber cómo reaccionarían a la transformación igualitaria de la clase, ya que las recompensas a las que estaban acostumbradas no tenían lugar dentro del experimento. No había sitio para las respuestas y preguntas inteligentes. Con esa atmosfera marcial, estaban como atontadas, y se resistían a entrar. 

No obstante, al contarle a los padres la idea del experimento, desataron toda una serie de eventos. El rabino de una de las chicas llamó para quejarse. Yo le contesté que simplemente estábamos estudiando la personalidad alemana, lo que le pareció estupendo y me dijo que él mismo tranquilizaría a los padres. Esto me recordó otras situaciones a lo largo de la historia en la que los sacerdotes han tolerado situaciones intolerables, ignorando la represión y la violencia. Ni siquiera montó en cólera, sino que pasó a ser parte del experimento. 

A estas alturas la diferencia entre el experimento y la conducta dirigida era indistinguible. Muchos eran ya miembros reales de la Tercera Ola. Exigían un comportamiento intachable de otros. Me acuerdo sobre todo de Robert, un chaval grande para su edad y no muy dotado para los estudios y poco popular, siempre comía solo. La Tercera Ola sin embargo, le dio un lugar en la escuela. Al menos se sentía igual a los demás, podía formar parte de algo, tener sentido. Ese fue el día que me dijo que quería ser mi guardaespaldas. No fui capaz de decirle que no. 
Fuerza a través del orgullo 

El jueves comencé a intentar desmontar el experimento. Me encontraba exhausto y preocupado. El movimiento se había convertido en el centro de sus vidas. Muchos habían cruzado una línea peligrosa. Yo mismo actuaba inconscientemente como un dictador. Aunque era benevolente, cuanto más tiempo pasaba en el papel, más olvidaba la motivación racional primera del experimento, cada vez me ajustaba más al papel. Me preguntaba si eso es normal en la gente, se nos da un papel y amoldamos nuestra vida a él. Pronto nos convertimos en el rol, y ese rol es lo que la gente espera de nosotros. 

Ante el dilema de seguir o parar, me di cuenta que ambas opciones eran muy complicadas. Si lo detenía muchos alumnos se quedarían sin punto de referencia y además habían mostrado ante los demás un comportamiento radical difícil de justificar. Sería muy triste para gente como Robert, decirles que todo ha sido solamente un juego. Los alumnos más brillantes se burlarían de ellos por participar tan en serio. No podía permitirlo. 

La opción dos tampoco era planteable, ya que estaban descontrolándose. El miércoles por la noche alguien había entrado en la clase y lo había destrozado todo. Luego supe que había sido el padre de uno de los alumnos, que había estado prisionero en un campo alemán. Me contó muchas cosas sobre amigos suyos que habían muerto en Alemania. Pasé horas hablando con él y me empecé a preocupar más por lo que podría pasar en la escuela, y cómo todo esto podía afectar a los demás profesores y alumnos de la escuela. Ante esta situación, intenté una vieja estrategia, intentar algo inesperado. 

El jueves eramos 80 alumnos en clase. La calma y el silencio de tanta gente esperando mis palabras me permitió hablarles de forma deliberada. “El orgullo es algo más que pancartas o saludos. Es saber que eres el major. Es algo que nadie te puede quitar." 

Y así, de repente, cambié la voz y susurrando les anuncié la razón real de la Tercera Ola. "No se trata solamente de un experimento o una actividad de clase. Se trata de un programa nacional para encontrar alumnos dispuestos a la lucha política. Por todo el país profesores como yo hemos estado entrenando a brigadas juveniles para hacer una sociedad mejor a través de la disciplina, la comunidad, el orgullo y la acción, y vosotros sois un grupo seleccionado para el cambio. Podemos cambiar el destino de este país." Luego les anuncié que el viernes habría una manifestación solamente para miembros en la que un candidato a presidente que anunciaría el programa a nivel nacional y que estaría la prensa. Nadie dijo nada. Todos se mostraron entusiasmados. 
Fuerza a través del entendimiento 

El viernes, el día final del ejercicio, pase toda la mañana preparando el auditorio para la manifestación. A las 11.30 empezaron a llegar alumnos impacientes. A las 12 en punto cerré las puertas. Tenía a varios amigos que hacían las veces de reportero, sacando fotos y demás. Había más de 200 alumnos de todo tipo, los populares, los deportistas, los solitarios. Sin embargo, todos parecían una fuerza unificada. Había una gran atmósfera de tensión y anticipación. 

"Antes de la conferencia de prensa nacional, quiero demostrar la fuerza de nuestro entrenamiento.” A continuación di el saludo y 200 personas me respondieron. Repetí el gesto varias veces y cada vez la respuesta era mayor. Era la última vez que les pedía recitar nuestro mantra. Doscientas voces respondieron con fuerza gutural “fuerza a través de la disciplina.” 

A las 12:05 apagué las luces. El aire parecía seco, costaba respirar y aún más hablar. Puse la televisión. Robert estaba a mi lado, mi guardaespaldas. Le dije que prestara atención los siguientes minutos. Con la sala a oscuras y la única luz la de la televisión, en blanco, sin mostrar nada, se produjo un combate mental entre ésta y la atención de los estudiantes. Y la televisión ganó. El patrón de conducta de la gente no cambió. Era como un trance, la televisión no mostraba nada, solo una pantalla en blanco, pero aún así todos esperaban ver algo, algún tipo de programa. Finalmente, a pesar del empeño, comenzó a surgir la ansiedad y posteriormente la frustración, hasta que alguien se levantó y gritó, “¿No hay ningún líder, verdad?” Todos se volvieron sorprendidos, primero hacia el estudiante que había hecho la pregunta y luego hacia la televisión, con caras y miradas de incredulidad. 

En la confusión de los momentos siguientes, me dirigí lentamente a la televisión y la apagué. Era como si volviera el aire a la sala. Todos permanecían callados, pero por primera vez pude notar a la gente relajarse. Me esperaba una avalancha de preguntas, pero lo único que había era un gran silencio. Comencé a hablar. Mi público estaba totalmente atento. 

"Escuchad con atención, tengo algo importante que deciros. No hay ningún líder. No hay ningún movimiento nacional llamado la Tercera Ola. Habéis sido usados, manipulados, no sois mejores que los nazis alemanes que habéis estudiado.” 

“Pensábais que érais los elegidos, que érais mejores que los que no están en esta sala, habiendo cambiado vuestra libertad por la comodidad de la disciplina y la superioridad. Habéis aceptado la voluntad del grupo por encima de vuestras convicciones. Y sobre todo habéis creído que podíais saliros cuando quisiérais. ¿Hasta dónde podríais haber llegado? Dejadme que os enseñe vuestro futuro.” 

Encendí el proyector. Ante nuestros ojos, la historia del Tercer Reich. La marcha de la raza superior. Los judíos retenidos y transportados en trenes. El horror de los campos de prisioneros. Posteriormente los juicios de Nuremberg, las alegaciones de ignorancia, “yo solo hacía mi trabajo.” ¡Mi trabajo! La proyección se detuvo en un fotograma que decía “Todos deben aceptar su culpa. Nadie puede alegar que no tomó parte de una forma u otra.” 

La sala quedó a oscuras. Me sentía enfermo y asqueado. Nadie se movía, era como si todo el mundo quisiera diseccionar ese momento. Como si hubieran despertado de un sueño y quisieran saber qué había ocurrido realmente. Esperé varios minutos a que todo el mundo se recuperase un poco. Poco a poco comenzaron las preguntas. Todas apuntaban a situaciones imaginarias y buscaban descubrir el significado de lo ocurrido. 

Con la sala aún a oscuras, les hablé de mi arrepentimiento, y de que una explicación completa llevaría tiempo, pero aún así, pude notar como volvía a ser profesor, más que participante. 

"Con lo que ha ocurrido durante esta semana, hemos podido ver lo que suponía vivir en la Alemania nazi. Hemos aprendido a crear un entorno social disciplinado, jurar fidelidad a esa sociedad especial y sustituir la razón por las reglas. Habríamos sido buenos alemanes y nos habriamos puesto el uniforme, listos para traicionar a amigos y vecinos. Ahora sabemos lo que es optar por la solución rápida y quemar las ideas, sentirse fuerte y superior. Conocemos también el miedo a ser excluido, a quedarse fuera, pero también el sentimiento de control y el placer de hacer lo correcto socialmente. Hemos visto que el fascismo no es algo que otra gente hace. No, ha estado aquí, en esta sala, en nuestras conductas y forma de vivir. Basta arañar la superficie para que aparezca. La creencia de que los seres humanos son intrínsecamente malos y que por tanto son incapaces de actuar bien con su prójimo, lo que demanda un líder fuerte y una disciplina para preservar el orden social. Y además, la apología.” 

"Esta es la lección final. La lección final es quizás la más importante y responde la pregunta con la que comenzó este experimento. ¿Recordáis la pregunta? La cuestión era la sorpresa en el pueblo alemán ante todo lo ocurrido, alegando ignorancia y desconocimiento. ¿Cómo el ciudadano alemán, el trabajador de la calle, pudo, al final del Tercer Reich, alegar ignorancia? ¿Qué causa que la gente borre su propia historia? Ahora tenéis la oportunidad de responderos vosotros mismos a esta pregunta." 

“Si el experimento ha tenido éxito de verdad, ninguno de vosotros admitirá haber estado aquí hoy. Al igual que los propios alemanes, tendréis problemas para admitir que habéis llegado hasta aquí. No querréis que vuestras familias y amigos sepan que estuvisteis dispuestos a ceder vuestra libertad individual a líderes invisibles. No admitiréis haber sido manipulados, haber aceptado la Tercera Ola como una forma de vida, haber formado parte de esta locura. Lo guardareis como un secreto, un secreto que yo compartiré con vosotros.” 

Saque la película de las tres cámaras que había en la sala y expuse a la luz el celuloide. Todo se había acabado. La Tercera Ola había llegado a su fin. Algunos, como Robert, lloraban. La mayoría fue levantándose lentamente y abandonando la sala. 

Durante una semana de aquel año, habíamos compartido la vida plenamente. Tal y como predije, aquella experiencia se convirtió en un secreto. En los cuatro años que estuve enseñando en el Instituto Cubberley, nadie admitió haber sido parte de la Tercera Ola o haber estado en el auditorio el último día. Era algo que todos queríamos olvidar.”


Ron Jones (1972)


Mireu també:

- L' experiment d' Ash



- L' experiment de Milgram



Els alumnes de 4r ESO, haureu de fer:
1.- Un resum o sinopsis de la pel·lícula (3p)
2.- Una relació de la pel·lícula "La Ola", amb els dos experiments vistos a classe, el d' Ash i el de Milgram. (4p)
3.- Opinió personal tenint en compte l' actualitat de la temàtica (3p)

Data d' entrega:
Mireu el ClassRoom 


Webgrafia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/L%27onada#/media/File:Welle2.GIF
http://www.taringa.net/posts/info/4066690/La-verdadera-La-ola---Die-Welle.html
https://www.youtube.com/watch?v=wt9i7ZiMed8
https://www.youtube.com/watch?v=iUFN1eX2s6Q



martes, 3 de diciembre de 2019

SESSIÓ 12 LA HISTÒRIA DE LA HISTÒRIA (DIMENSIÓ SOCIOCULTURAL)

SESSIÓ 12
LA HISTÒRIA DE LA HISTÒRIA 
(DIMENSIÓ SOCIOCULTURAL)



Resultat d'imatges de hiSTÒRIA DE LA HISTÒRIA

DURANT  L' EDAT MODERNA, la narració del passat pren una nova embranzida: es deslliura de la visió medieval que la lligava a la història sagrada i a les cròniques dels reis i dirigeix la seva investigació a nous àmbits. 

La represa de la història. 

Al Renaixement va tenir lloc la redescoberta dels textos històrics dels autors antics grecs i llatins. Aquest fet va despertar un nou interès per una història que ja no es limitava a recollir les gestes dels reis i herois, com en les cròniques medievals.

Amb aquest nou enfocament, van prendre més relleu el que avui anomenem ciències auxiliars, entenses com aquelles que ens permeten estudiar escrits antics, monedes, inscripcions en restes arqueològiques, etc. En definitiva, aquelles ciències que permetien documentar de forma objectiva els fets del passat. 

La formació dels nous estats va buscar fonaments en una història de vegades una mica falsejada per a legitimar els nous països, que afirmaven ser hereus de realitats anteriors. El regne d' Espanya, per exemple, trobava el seu fonament en l' antic regne visigot, i el de França, en el territori dels gals. 

Cap a una ciència històrica

El racionalisme crític de la il·lustració (segle XVIII) va sotmetre a examen la major part dels relats històrics anteriors. L' interès per l' antiguitat va créixer amb les descobertes derivades de les expedicions arqueològiques, com les d' Egipte o les excavacions de Pompeia el 1748.Tot plegat va fomentar una actitud investigadora que ja no es conformava amb els relats anteriors. 
Al segle XIX la història ja és considerada una disciplina que no es limita a ser un gènere literari més, i es critca la visió idealitzada de la història pròpia del Romanticisme. A França, el Regne Unit i Alemanya apareixen les primeres institucions dedicades a l' ensenyament i la preservació de la història de cada nació. 

Durant aquest segle conviuen dues actituds quant a la manera de fer estudis històrics:
. La dels partidaris de fer una història amb pretensió d' objectivitat, que reculli els testimonis del passat. 
. La dels defensors d' una historiografia més analítica, que vol trobar les explicacions dels fets històrics i no solament enregistrar els fets pretèrits.

Es pot ser objectiu en història? 
Llegeix i pensa fins a quin punt podem narrar fets històrics de manera objectiva, sense que hi intervingui la nostra interpretació.

El cas del partit d' hoquei 
Llegeix i pensa fins a quin punt podem narrar fets històrics de manera objectiva, sense que hi intervingui la nostra interpretació.



El cas del partit d’ hoquei

Aquesta setmana a l’ Institut es respira un cert aire d’ indignació: l’ equip d’  hoquei va perdre contra el seu rival de sempre, l’ equip del centre cívic. Però no va ser de qualsevol manera: els àrbitres van xiular unes faltes més que dubtoses i, finalment, van sancionar amb l’ expulsió un parell dels jugadors de l’ Institut.
El disgust ha augmentat quan han llegit la crònica del partit en el butlletí del centre cívic: segons l’ escrit, l’ equip de l’ Institut va fer servir joc brut, que va ser tallat per les justes decisions arbitrals, i encara van fer curt!

Agafant elements de la filosofia de la història de Hegel (1770-1831), Marx (1818-1883) considerava que la història no es pot separar ni de l' economia, ni de la sociologia ni de la política, perquè la història de la humanitat és la història de la lluita de classes (materialisme històric), que ha d' establir una societat justa. 

La història en l' actualitat

Al segle XX van aparèixer múltiples escoles d' historiadors:
. Una de les més influents va ser la de l' anomenada escola dels Annals, sorgida a França poc abans de la Segona Guerra Mundial, al voltant de la revista "Annals d' història econòmica" , fundada pels historiadors Lucien Febvre i Marc Bloch. Aquesta escola proposa un examen global dels fets històrics i posa l' accent en els moviments i les transformacions de gran abast i durada, que s' han d' estudiar amb l' aportació d' altres ciències humanes, com l' economia i la sociologia. 

. En oposició amb aquest corrent, altres autors van defensar la necessitat d' una mirada més propera a la vida quotidiana de les persones dels diferents períodes històrics. D' aquesta tendència van sorgir nombrosos estudis sobre la història de la vida diària, dels costums, de la sexualitat, etc., de manera que es va introduir la dimensió històrica en termes tradicionalment tractats per la filosofia, la psicologia i altres ciències humanes. 

L' extensió de la història 



L’ extensió de la història es veu també en l’ aplicació de les seves investigacions a altres ciències: la història de les matemàtiques, de la  biologia, de la física, etcètera, prenen cos quan el món intel·lectual accepta que la dimensió històrica d’ aquests sabers no és solament l’ escenari de fons del seu progrés, sinó una part moltes vegades imprescindible per a la seva comprensió correcta.


Veurem aquests vídeos: 

- El misterio de Pompeya (Canal Historia)


-Mentiras de la historia de Catalunya. (Parte II)



- La Historia del Conflicto Catalán y la Independencia de Cataluña en 8 minutos





ACTIVITATS
. Quines són les ciències auxiliars de la història? 
Busca informació sobre aquestes disciplines i els seus objectius i fes-ne un resum. 
Després esbrina quina informació es pot obtenir de les monedes i aplica el que aprenguis a les monedes que fem servir cada dia. Si a casa tens pessetes o monedes d' altres països, les pots incloure en l' estudi. 
(10 punts) 



DATA D' ENTREGA
Mireu les dates al ClassRoom 

FORA D' AQUESTES DATES LES ACTIVITATS NO SERAN AVALUABLES.

SÓN ORIENTATIVES EN TANT QUE PODEN PATIR MODIFICACIONS PER VAGUES ESTUDIANTILS, SORTIDES PEDAGÒGIQUES, PROVES EXTERNES I ALTRES. LA DATA S' HA DE CONTRASTAR AMB LA QUE TÉ LA PROFESSORA EN EL SEU QUADERN DE SEGUIMENT. 



Bibliografia:

BELTRÁN DEL REY, JORDI; BATLLE, ROSER; MARTÍN, XUS; PUIG JOSEP M. : Atòmium. Cultura i valors ètics. Barcelona: Enciclopedia Catalana, 2017 (pàgines 28 i 29)

Webgrafia: 
http://ampalesvessanes.com/wp-content/uploads/2017/11/0067d1a67c80f3e818f87a1c9cc9b55c-la-web-website.jpg
https://www.youtube.com/watch?v=uB-MRZLXUjc
https://www.youtube.com/watch?v=bysQLsLNmgs

viernes, 29 de noviembre de 2019

SESSIÓ 11 FER UN DEBAT A CLASSE (DIMENSIÓ INTERPERSONAL)

SESSIÓ 11
 FER UN DEBAT A CLASSE 
(DIMENSIÓ INTERPERSONAL) 

Competències 5 i 6
Competències clau:
CC23. Diversitat d’identitats. Les diferències i els seus contextos.
CC25. Àmbits d’actuació de poder i violència. Actituds de tolerància, solidaritat, compromís i les seves manifestacions externes.
CC26. El concepte de diàleg. Tipus de diàleg. El diàleg com a forma privilegiada de comunicació d’idees, de sentiments i de relació.
CC27. Les condicions del diàleg: ordre, claredat, atenció, intencionalitat...
CC28. Els valors del diàleg: comprensió, exclusió de violència, cooperació, participació, sinceritat, escolta, igualtat de les veus, assertivitat, respecte, racionalitat...
CC29. El conflicte. Anàlisi de conflictes. El tractament de conflictes interpersonals com a actor, com a espectador, com a afectat. Estratègies: conversa, negociació, mediació...
CC30. La cultura de la pau. Violència directa i violència estructural. Tipus de pau. Models i exemples de la cultura de la pau...



ELS DEBATS són una manera enriquidora d' intercanviar punts de vista i opinions sobre un tema. Tot i així, fer un bon debat requereix algunes condicions necessàries per a gaudir de totes les possibilitats que ens ofereix aquesta pràctica. 

Què és un debat? 
Un debat és un diàleg entre dues o més persones que intenten exposar el seu punt de vista sobre un tema comú i convèncer l' altra de a veracitat o bondat de la pròpia opinió. 

En un debat hi ha els interlocutors, que són les persones que defensen les posicions oposades, i el moderador, que s' encarrega de dirigir la discussió. 

Quines característiques té un bon debat? 
Allò que fa que puguem parlar d' un bon debat recau tant en el fet de mostrar una actitud dialogant i d' escolta com en la qualitat dels arguments que fem servir. Per a garantir que hi hagi un bon debat, és desitjable:
1. Escoltar amb atenció l' oponent. Procura entendre les seves raons per tal de poder cirticar-les amb consistència. No s' han de modificar ni ridiculitzar. 
2. Definir el propi punt de vista amb arguments. Els exemples, les evidències o les proves empre afegeixen qualitat.
3. Respondre les objeccions de l' oponent. Si ha detectat una debilitat en el teu argument, no el menyspreïs. Reforça el teu punt de vista amb nous arguments sense repetir el que ja has dit.
4. Ser rellevant defensant la pròpia posició i no apartar-se del tema concret que es discuteix. Mira d' anar al gra buscant raons de pes.
5. Justificar la pròpia posició amb prous motius. Aborda el tema des de diferents perspectives: social, econòmica, ètica, històrica...
6. Ser clar. Procura fer servir expressions senzilles que s' entenguin amb claredat.
7. Intentar buscar la veritat. No aportis idees que no sàpigues o que siguin falses.
8. Jugar net. Respecta els torns de paraula i evita expressions i gestos fora de to. 



Organitzem un debat

Preparació
1. Definir el tema que volem debatre, tenint en compte que hi ha d' haver dues posicions: una en contra i l' altra a favor. 
2. Decidir qui seran els participants en el debat i assignar les posicions que defensarà cadascun d' ells. 
3. Nomenar un moderador o moderadora que dirigirà el debat. És convenient que el moderador es prepari una llista de temes que puguin ajudar, en un moment determinat, a afegir nous arguments al debat. 
4. Determinar el funcionament del debat: durada de la intervenció dels participants, normes de conducta...
5. Cada grup o participant farà una cerca d' informació per a preparar-se els arguments que utilitzarà per a defensar la seva posició. 

Realització
1. El moderador introdueix el tema que s' ha de debatre, presenta els participants i explica les normes generals del debat. 
2. Es concedeix la paraula a cadascun dels participants alternativament. S' ha de fer de manera ordenada i respectuosa perquè tothom pugui defensar la seva posició.
3. Un cop els participants han acabat totes les intervencions, s'obre la sessió de preguntes i respostes que el moderador haurà d' anar dirigint.
4. Finalment, s' arriba a un consens sobre les conclusions extretes del debat. 

Valoració
1. S' ordenen les idees tractades a favor i en contra i es recullen els arguments que han donat els participants.
2. Es valora què s' ha dit, s' elaboren conclusions i se'n ressalten les idees principals. 

AQUESTA SESSIÓ SERÀ PRÀCTICA. NO HI HAURÀ DEURES PER FER A CASA. 

- Mirarem aquest vídeo:

Debates en 4º ESO, Jesuitinas Pamplona: la tauromaquia




Final VI Torneo Escolar de Debate Comunidad de Madrid 2015




Bibliografia:

BELTRÁN DEL REY, JORDI; BATLLE, ROSER; MARTÍN, XUS; PUIG JOSEP M. : Atòmium. Cultura i valors ètics. Barcelona: Enciclopedia Catalana, 2017 (pàgines 26 i 27)

Webgrafia: 
https://image.slidesharecdn.com/lasciudadesgriegas-140508050841-phpapp02/95/las-ciudades-griegas-4-638.jpg?cb=1399525751

https://pbs.twimg.com/media/DRlAIWKXcAId93d.jpg

https://www.youtube.com/watch?v=iDL2A-_dsIE

https://www.youtube.com/watch?v=BdCA-JiuikM

miércoles, 20 de noviembre de 2019

SESSIÓ 10: UN DÉU, MOLTES OPCIONS (DIMENSIÓ SOCIOCULTURAL)

SESSIÓ 10: 
UN DÉU, MOLTES OPCIONS 
(DIMENSIÓ SOCIOCULTURAL)

Competències 7, 8, 9 i 10
Competències clau:
CC31. La tradició grecoromana, la judeocristiana i la il·lustrada europea entorn de les cosmovisions de:
 a) el món,
 b) l’ésser humà,
c) la història,
d) la divinitat.
CC32. Els principis que es desprenen de les tres cultures. Exemples.
CC33. Els principis i valors que perviuen en els nostres dies. Aportació budisme i islam. Referència a diferents teories ètiques.
CC35. Les obres literàries modernes i contemporànies, les arts plàstiques (arquitectura, escultura, pintura) i les arts immaterials (música, teatre, dansa i cinema), com a expressions de comportaments ètics.
CC38. L’exercici de la política i les seves repercussions ètiques.
CC39 El medi natural i les seves implicacions (ètica del consum, medi ambient).
CC41. Els mitjans de comunicació: tractament de la informació. Informació i comunicació en la xarxa. 
CC43. Valors i actituds a partir d’un sistema democràtic: solidaritat, bé comú, compromís, diàleg.
CC44. Àmbits de cooperació i participació: voluntariat, ONG, centres d’assistència comunitària.
CC45. La xarxa educativa en el territori: escoles, museus, sales d’art, centres artístics, biblioteques, centres esportius, esplais.



La creación de Adán, fresco de 1511 de Miguel Ángel en la Capilla Sixtina.

La crisi de la visió medieval de Déu 

El concepte de Déu va restar inalterable en l' Occident Medieval gràcies a la teologia de l' Església Catòlica, que va mantenir la defensa dels seus dogmes. Amb els canvis culturals del Renaixement, van aparèixer importants conflictes amb la ciència incipient i amb noves teories filosòfiques -com els casos de Giordano Bruno o Galileu, durant els segles XVI i XVII.

La Reforma protestant iniciada per Luter (1483-1546) va suposar un trencament en el món religiós europeu. Sense posar en qüestió el concepte de Déu, Luter va introduir una nova visió sobre les relacions entre els creients i l' Església, cosa que va afavorir l' ecamen dels fonaments del cristianisme.

Amb Descartes (1596-1650), el paper de Déu en la filosofia va prendre un altre caràcter: per aquest autor, Déu era la garantia de l' existència del món, posat en qüestió pell dubte metòdic. Per primera vegada, doncs, es fa una anàlisi racional de la religió, que fins aleshores havia estat dominada per l' acceptació de les veritats revelades. 

Com a resultat d' aquests canvis, la visió única de la divinitat mantinguda durante l' edat mitjana va fragmentar-se i va donar pas a noves propostes sobre la manera de concebre de Déu.

El dubte metòdic de Descartes és un mètode d’ anàlisi filosòfic que consisteix a sotmetre qualsevol concepte a la possibilitat del dubte. Portat al seu extrem, podem imaginar que tot l’ Univers podria no ser res més que un somni, una possibilitat que Descartes superar argumentant que la bondat de Déu (l’ existència del qual no posa en dubte) garanteix que el món no és un engany

El deisme 

La il·lustració (segle XVIII) es va caracteritzar per la seva confiança radical en la raó. En l' àmbit de la religió, això es va traduir en el deisme , una doctrina que defensava que podem arribar al coneixement de Déu a través de la raó, sense necessitat de viure cap revelació. D' aquesta manera, l' ésser humà es pot relacionar de forma directa i personal amb Déu, al marge de les religions instituïdes. Aquesta proposta va trobar gran acceptació entre els intel·lectuals europeus i nord-americans (Voltaire, Rousseau, Kant, Washington, Jefferson, Adams) anteriors a la revolució francesa, i va promoure el culte deista al que anomenaven "Ésser suprem". 





L' agnosticisme i l' ateisme

Durant l' edat contemporània, es van fer servir una sèrie de propostes filosòfiques i científiques per a donar suport tant a l' agnosticisme -que defensa que no podem demostrar ni refutar l' existència de Déu- com l' ateisme -que nega activament l' existència de Déu. 

. El filòsof alemany Feuerbach ( 1804-1872) va capgirar la creença tradicional: per a ell, no era Déu el creador de l' ésser humà, sinó que aquest era el creador del concepte il·lusori de Déu.

. Marx (1818- 1900) va encunyar la frase "la religió és l' opi del poble" per fer entendre que el concepte de Déu és una construacció perquè unes classes en controlin unes altres. 

. NIetzsche (1844-1900) va anar més lluny i va afirmar: "Déu ha mort" I, amb ell, tot concepte absolut fet servir per a limitar l' ésser humà en el seu camí de superar-se a ell mateix. 

. La teoria de l' evolució de Darwin (1809-1882) va representar una alternativa al relat religiós de la creació del món i de l' ésser humà, i molt aviat va entrar en conflicte amb la religiositat tradicional. 

. Per a Freud (1856-1939) i la psicoanàlisi, Déu és un símbol que amplifica la imatge de l' autoriat paterna, que reprimeix els desitjos instintius dels humans. 


Sincretisme i fonamentalisme

El contacte amb altres religions i cultures ha afavorit de vegades el sincretisme, que intenta reconciliar doctrines religioses diferents fent èmfasi en el que tenen en comú. Aquesta tendència es pot trobar en moltes de les propostes del que s' ha anomenat el moviment New Age. 

Però, els mateixos factors han trobat sovint una tendència del tot diferent: el fonamentalisme o integrisme, que critica la pèrdua dels valors religiosos tradicionals i proposa el retorn als seus valors fonamentals, aplicats amb rigor. Es troben tendències fonamentalistes en diferents interpretacions del cristianisme i l' islamisme. 


- Veurem el vídeo "Área 51 lo más escondido" de Cuarto Milenio Junio 2013


- I, aquest altre: "Dioses de la Mitología griega"



- Sixto Paz Wells, Llicenciat en Història és ufòleg: 



- Mireu:
https://www.coNprueba.es 

ACTIVITATS: 



La dificultat de creure, la dificultat de saber
En Robert i la Paula sovint discuteixen sobre la possibilitat de la vida extraterrestre. La Paula diu que, racionalment, es fa difícil acceptar que en la immensitat de l’ Univers només existeixi la intel·ligència humana, mentre que en Robert pensa que, precisament, per una qüestió de racionalitat, creure en extraterrestres sense tenir-ne proves científiques és una rucada


 Analitza les opcions d' en Robert i la Paula: 
1.- Com pot ser que tots dos defensin posicions contràries dient que els seus són arguments racionals? És veritat que ho són els de tots dos? (2 punts)
2.- Quin dels dos sap el que diu i qui creu el que diu? (2 punts)
3.- Podem estar segurs de tot? I si no ho estem d' una cosa, significa que és necessàriament falsa?  (2 punts) 
4.- Quines coses creus que són qüestió de creença i quines creus que han de ser objecte del saber? (2 punts) 
5.- Creus o penses que hi ha vida extraterrestre? ( 2 punts) 


DATA D' ENTREGA
Mireu les dates al ClassRom


FORA D' AQUESTES DATES LES ACTIVITATS NO SERAN AVALUABLES.
AQUESTA SESSIÓ COMPTARÀ PER AL SEGON TRIMESTRE 






Bibliografia:

BELTRÁN DEL REY, JORDI; BATLLE, ROSER; MARTÍN, XUS; PUIG JOSEP M. : Atòmium. Cultura i valors ètics. Barcelona: Enciclopedia Catalana, 2017 (pàgines 24 i 25)

Webgrafia: 


https://es.wikipedia.org/wiki/Creacionismo
https://static1.squarespace.com/static/53a98e28e4b0356c592d592e/t/568eb0a71c12103ba1be8b69/1452191913815/
https://www.youtube.com/watch?v=QJ_kkSHvMNk
https://www.youtube.com/watch?v=GcUBktSUTZ0