Fes una redacció per exposar-la oralment sobre un d' aquests aforismes: 1.- Tinc un somni, només un somni, seguir somiant. Somiar amb la llibertat, somiar amb la justícia, somiar amb la igualtat, i, tant de bo, que no tingués necessitat de somiar-les. Martin Luther King 2.- Quan es vol la llibertat es descobreix que ella depèn completament de la llibertat dels altres. Jean-Paul Sartre 3.- La llibertat i la justícia van juntes o no van. Eduardo Galeano 4.- L' arc li xiuxiueja a la fletxa en acomiadar-la: La teva llibertat és la meva. Rabindranath Tagore 5.- El deure és el que esperes dels altres . Albert Camus 6.- El dret i el deure són com les palmeres: no donen fruis si no creixen l' un al costa de l' altre. Félicité Robert de Lamennais. - Recerca de Daniel Castrillo, 4rt C Discurs de Martin Luther King.
Bibliografia:
ALFARO, Carmen i VVAA: Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 61)
La constitució espanyola, a més de ser l' instrument jurídico-polític que configura el conjunt d' institucions superiors de l' Estat, és també la carta de proclamació dels drets fonamentals i llibertats de les persones, i compromet als poders de l' Estat a protegir-les.
Els valors constitucionals i els drets humans
En l' article primer de la Constitució es determinen els valors superior que són la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, i en el Titol I es detallen els drets i llibertats.
Artículo 10
La dignidad de la persona, los derechos inviolables que le son
inherentes, el libre desarrollo de la personalidad, el respeto a la ley y a los derechos
de los demás son fundamento del orden político y de la paz social.
Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la
Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de
Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias
ratificados por España.
La Declaració Universal dels Drets Humans (1948) és el referent dels drets i llibertats garantits per la Constitució. En l' article 10, la Constitució estableix que la interpretació de drets i llibertats es farà d'acord amb la Declaració Universal o altres acords internacionals. Entre aquests acords, cal tenir present la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea, aprovada l' any 2000, que proclama com a valors fonamentals la dignitat humana, la llibertat, la igualtat i la solidaritat.
Igualtat i no discriminació
El principi d' igualtat de la Constitució garanteix que no poden haver diferències davant la llei, i que ni l' Estat ni les persones poden discriminar a ningú per naixença, raça, sexe, religió o opinió.
No hi ha democràcia sense llibertat
La proclamació de la llibertat ha estat el motor de les societats modernes i la Constitució les determina en:
- Llibertats de la persona a desplaçar-se, a establir la residència, a no ser detingut, a gaudir d' un domicili inviolable.
- Llibertat d' idees i d' opinió, a expresssar-les lliurament en els mitjans de comunicació, o a través de la creació artística o literària. La llibertat de càtedra
- Llibertats col·lectives, de reunir-se, d' associar-se, de defensar idees polítiques i la llibertat de culte.
- Llibertat d' educació. Llibertat d' empresa
Drets de les persones
El dret a la vida, a la integritat i a la seguretat és el fonament de tots els altres drets. També es proclamen drets específics com:
- Drets jurídics: dret a obtenir l' empara dels tribunals i de la defensa davant d' ells
- Drets civils: a contraure matrimoni i a dissoldre'l
- Drets econòmics i sindicals: drets a la propietat privada, a l' habitatge, dret i deure de treballar. Dret a sindicar-se, de vaga i a la negociació col·lectiva. Dret a la seguretat social
- Drets culturals: dret a l' accés a la cultura, a l' educació lliure i gratuïta, a la conservació del patrimoni històric
- Drets a la salut i a disposar d' un medi ambient adequat
- Drets de protecció: als infants, a la gent gran, als discapacitats físics, psíquics i sensorials, a la iniciativa dels joves i als consumidors
Drets i deures
No hi ha llibertat sense respecte, ni drets sense deures. La Constitució en determina alguns, com el deure de sosteniment de les despeses públiques, regulat pel principi d' equitat en la distribució dels recursos públics. Amb tot, cal entendre que tots els drets impliquen que les persones han d' assumir deures i obligacions. Aquesta és també una tasca de les lleis, tot i que, bàsicament, regulin l' activitat cívica i solidària d' unes persones vers les altres.
- Documental de la "Trasició espanyola"
Bibliografia:
ALFARO, Carmen i VVAA: Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 56 i 57)
L' article 16 de la Declaració de Drets de l' Home i del Ciutadà (França 1798) declara que: "Tota societat en què la garantia de drets no estigui assegurada, ni la separació de poders determinada, no té Constitució".
Què és una constitució? Per a què serveix?
Una constitució és un conjunt de principis fonamentals o precedents establerts segons els quals un estat
o una altra organització es governa. Quan aquests principis s'escriuen a
una col·lecció única o conjunt de documents legals, es pot dir que
aquells documents comprenen una constitució escrita. Les constitucions
estableixen les regles i els principis que governen l'organització o una
entitat política. En el cas particular dels estats,
una constitució és la norma jurídica fonamental que defineix
l'estructura, els procediments, les prerrogatives, drets i
responsabilitats del govern i dels ciutadans.
Abans de l'evolució de les constitucions nacionals modernes, el terme
"constitució" feia referència a qualsevol llei important que determinava
el funcionament d'un govern.
Constitució Espanyola
A l'estat espanyol l'actual constitució és la màxima llei escrita de l'ordenament jurídic. En ella es regulen els deures i drets fonamentals dels ciutadans, la forma i estructura de l'estat. La Constitució Espanyola actual fou aprovada en el referèndum del 6 de desembre de 1978 i és la novena que té l'estat. Una de les particularitats que té la Constitució, és la diferència entre llei ordinària i llei orgànica, dotant aquesta última de la capacitat per a regular matèries que no poden ser regulades mitjançant una llei ordinària,
establint-se una relació entre ambdues lleis una relació d'índole
material, resultant que no poden immiscuir-se l'una en els àmbits
d'actuació de l'altra. Aquesta idea serà el punt de partida per a
considerar quin tipus de llei haurà de ser la prevalent per a un cas
determinat i no una suposada jerarquia entre ambdós tipus de llei. Com
ha assenyalat el Tribunal Constitucional
de forma reiterada, l'atribució de rang de llei orgànica a determinats
preceptes d'una llei no ha de dur-se més enllà dels casos especialment
determinats en l'article 81 de la Constitució, perquè, segons reiterada
doctrina d'aquest Tribunal, constituïx una excepció al règim general de
les majories parlamentàries, base del sistema democràtic, que només pot
admetre's en els casos expressament prevists pel citat precepte
constitucional. Existeix, també, una diferència entre ambdues en el seu
tràmit parlamentari, ja que les lleis orgàniques han de ser aprovades
per majoria absoluta del Congrés de diputats, mentre que les ordinàries per majoria simple.[27]
A nivell de Catalunya, País Valencià o les Illes Balears el document jurídic més semblant a una constitució són els seus estatuts d'autonomia. Aquests documents jurídics són norma bàsica d'una comunitat autònomaespanyola, reconeguda per la Constitució espanyola de 1978
en el seu article 147. Als estatuts s'hi recull el nom de la comunitat,
la seva delimitació territorial, els noms i les seus dels òrgans
autonòmics, les competències que s'hi assumeixen i les llengües oficials d'aquell territori. Val a dir, que els estatuts tenen rang de llei orgànica, pel que es troben sotmesos a la Constitució.
Decret-Llei
Un decret-llei és una norma jurídica amb rang de Llei de l'ordenament legal espanyol que fou instituït en l'article 86 de la Constitució Espanyola de 1978,[1] i permeten al Govern espanyol
tenir resoltes en una setmana o dies, normes amb rang de llei que
trigarien en 3 o 4 mesos pel procediment d'aprovació parlamenari
habitual, pel que responen a casos d'urgència o extrema necessitat. És
un dels pocs casos previstos en la constitució en que el poder executiu (el "govern") pot exercir el poder legislatiu
(elaborar lleis), juntament amb la legislació per delegació i
l'elaboració de textos refosos; i com a tal és objecte d'un control per
part del poder legislatiu per tal de vetllar per l'efectiva separació de
poders pròpia d'un estat democràtic. Cal esmentar que aquelles comunitats autònomes que ho haguessin previst en els seus Estatuts d'Autonomia poden disposar de la facultat de dictar decrets lleis que afectin la seva autonomia. Catalunya ho preveu des de l'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 i també ho han fet el País Valencià i Andalusia. D'altra banda, els decret lleis es diferencien dels decret llei estatals en què aquests sempre porten adjunt l'adjectiu de Reial.
Un referèndum o plebiscit és una votació popular convocada pel poder legislatiu (parlament) o pel cap d'estat d'un estat amb l'objectiu que la ciutadania doni la seva opinió davant d'un determinat tema d'interès general reforma usualment amb l'establiment (o modificació) de lleis o tractats internacionals. Generalment els referèndums es presenten com una o més preguntes amb dues respostes (si o no) sobre el tema. L'exercici del poder legislatiu, en les democràcies parlamentàries,
usualment és delegat en les cambres parlamentàries per una qüestió
pràctica. Tanmateix l'aplicació de referèndums representa, en certa
mesura, l'exercici directe de la sobirania
popular davant d'una qüestió especialment rellevant. Així mateix pot
representar la plasmació directa de l'opinió pública per a que les
cambres legislatives prenguin una decisió.
Les eleccions
Una elecció és un procés de presa de decisions per mitjà del qual
les persones voten per llurs candidats o partits polítics preferits els
quals els representaran en el govern. Aquest és el mecanisme comú utilitzat en la democràcia moderna per escollir els representants i diputats d'un cos legislatiu, el cap de l'executiu
així com els governants locals i regionals. Aquest procés, però, també
s'utilitza en la selecció de diversos càrrecs de les organitzacions
privades i públiques, clubs, associacions voluntàries i altres
corporacions.
LA DECLARACIÓN UNIVERSAL DE DERECHOS HUMANOS Documento Oficial
Artículo 21.
Toda persona tiene derecho a participar en el gobierno de su país,
directamente o por medio de representantes libremente escogidos.
Toda persona tiene el derecho de acceso, en condiciones de igualdad, a las funciones públicas de su país.
La voluntad del pueblo es la base de la autoridad del poder
público; esta voluntad se expresará mediante elecciones auténticas que
habrán de celebrarse periódicamente, por sufragio universal e igual y
por voto secreto u otro procedimiento equivalente que garantice la
libertad del voto.
Principi de subsidiarietat
Seguint el principi de subsidiarietat que es fonamenta en l' apropament de les decisions polítiques a la ciutadania, es poden distingir quatre nivells de participació política a l' Estat espanyol: local, autonòmic, estatal i europeu.
Nivell: Local Institució: Ple de l' ajuntament Representants (escons): Regidors/es elegeixen l' alcalde/essa Periodicitat: Cada 4 anys Nivell: Autonòmic Institució: Parlament de la comunitat autònoma Representants(escons): Diputats i diputades, elegeixen el president/ta de la comunitat autònoma Periodicitat: Cada 4 anys o eleccions anticipades Nivell: Estatal Institució: a) Congrés dels diputats que proposen el president o presidenta del govern de l' Estat; b) Senat on són els Senadors Representants (escons): Diputats i Senadors Periodicitat:Cada 4 anys si no hi ha eleccions anticipades Nivell: Europeu Institució: Parlament europeu Representants (escons): Eurodiputats i eurodiputades que ratifiquen el president o presidenta de la Comissió europea Periodicitat: Cada 5 anys
Districtes electorals
Un districte o circumscripció electoral és un territori en el qual l' electoral tria un determinant nombre de candidats. Pot haver circumscripcions uninominals, on es tria un sol diputat, o plurinominals.
Formes d' escrutini
La representació proporcional o l'escrutini proporcional plurinominal és un sistema electoral
en què el percentatge de vots que reben els partits polítics determina
el nombre de seients que els són assignats a les assemblees legislatives
o parlament. Aquest sistema de representació es distingeix del sistema
de representació directa
atès que gairebé tots els partits polítics són representats al cos
legislatiu, sense importar que no obtinguin majoria relativa a cap
districte electoral. Per tant, també s'anomena sistema de representació plena.
Existeixen diverses formes de representació proporcional com ara la representació proporcional amb llistes de candidats
en què els votants voten per partits polítics; els partits presenten
una llista de candidats els quals són assignats seients d'acord al
percentatge de vots que obtinguin. Un altre sistema és el sistema d'Hare o vot únic transferible, el qual no depèn de l'existència dels partits polítics. Alguns estats, com els Països Baixos, combinen tots dos aspectes.
El sistema electoral de sufragi directe o escrutini uninominal majoritari (també conegut pel seu nom anglès, first-past-the-post) és un sistema de votacions
en què el votant només pot votar per un sol candidat, i el guanyador de
l'elecció és el candidat que representa la pluralitat dels votants, és a
dir, el candidat que hagi rebut el nombre més gran de vots. Aquest
concepte també es coneix com a concepte de majoria relativa o de pluralitat.
En les eleccions parlamentàries o legislatives, la nació es divideix en
districtes electorals geogràficament definits dins els quals es
presenten diversos candidats i el votant elegeix el candidat per
representar aquest districte. El candidat que rebi el major nombre de
vots, és designat el representant (o diputat) del districte electoral, i
el parlament és conformat per l'assemblea de tots els candidats
guanyadors per sufragi directe.
El sistema uninominal majoritari és utilitzat a la majoria dels sistemes presidencialistes, així com la majoria dels estats angloparlants amb sistemes parlamentaris, com ara el Regne Unit i el Canadà.
El sistema espanyol es regeix per una fòrmula proporcional anomenada Llei d' Hondt.
- Aquí tenim un vídeo explicatiu:
Bibliografia:
ALFARO, Carmen i VVAA: Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 48 i 49)
L' organització d' un Estat democràtic depèn de la voluntat popular perquè el poder prové dels ciutadans. Per això, els requisits indispensables en aquests tipus d' institució són: l' aprovació democràtica d' una llei fonamental que és la Constitució, i un sistema de divisió de poders.
L' Estat de dret
L' Estat de dret implica que el funcionament de les institucions i les normes de relació social estan subjectes a la legalitat. Domina l' imperi de la llei.
La divisió de poders
Una de les característiques bàsiques de l' Estat de dret és el sistema de la divisió de poders. Aquests són: el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial. Aquesta fòrmula va ser proposada al segle XVIII pel pensador francès Montesquieu, per evitar la tirania i l' abús de poder. La divisió de poders també es pot donar en estats federats o administracions autònomes.
El Parlament
La institució responsable del poder legislatiu és el Parlament, que és com s' anomena a Anglaterra, on trobem un dels parlaments més antics del món. N' hi ha de monocamerals els quals tenen una sola cambra. La majoria dels països tenen un sistema bicameral. En aquest cas, hi ha la Cambra baixa o Congrés de diputats que elabora les lleis, i la Cambra alta o el Senat, que acostuma a ser una cambra de representació territorial o de segona lectura de les lleis.
La funció bàsica dels parlaments és l' elaboració de les lleis, el control de l' acció del govern, l' aprovació anual dels pressupostos de l' Estat i, en els règims parlamentaris, l' elecció del cap de Govern i, si s' escau, el seu cessament per moció de censura.
L' elecció de diputats i senadors es produeix per sufragi universal dels ciutadans i pel període que fixa la llei. En molts estats el cap d' Estat, o de Govern, té la facultat de dissoldre el Parlament i convocar eleccions anticipades.
El govern
Generalitat de Catalunya
El poder executiu recau en el Govern , que és l' organisme encarregat d' administrar l' Estat. Està dirigit pel cap de Govern o primer ministre i assistit per un nombre variable de ministres cadascun amb diverses responsabilitats o carteres: seguretat, educació, comerç, sanitat...El govern mitjançant decrets i reglaments, desenvolupa les lleis aprovades al Parlament.
El poder judicial i els tribunals
Palau de Justícia de Catalunya
El poder judicial està format pels tribunals de justícia que, d' acord amb el dret, obliguen a que es compleixin les lleis o castiguen a qui les violi. Segons el tipus de conflicte es pot resoldre:
. Per la via penal, si el delicte s' ha comès contra la integritat de les persones o els seus bens.
. Per la via civil, si és un conflicte entre drets civils individuals.
. Per la via del contenciós, si és contra accions de l' administració pública
En cas de desacord amb les resolucions dels tribunals de justícia es pot recórrer als tribunals d' apel.lació. El de rang més alt a l' Estat espanyol és el Tribunal Suprem.
Rei o President
Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya
La figura amb el rang més alt de l' estat és el Cap d' Estat, que sol ser el rei en les monarqies constitucionals, o el president de la república en règims republicans. Excepte en els sistemes presidencialistes (Estats Units o França), aquesta persona no té funcions executives i és una figura purament protocol.lària.
A Catalunya, el President de la Generalitat en l' actualitat és, Artur Mas.
- Aquí podem veure alguns vídeos humorístics del programa de TV3, "Polònia"
. El Mas-Style
. "Singing in the rain" i el Rei d' Espanya
Bibliografia:
ALFARO, Carmen i VVAA: Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 46 i 47)
"No
hi ha cap mot que hagi rebut més diferents significacions i que hagi
atret els esperits de tantes maneres com el de llibertat. Els uns l' han
pres per la facilitat de deposar aqull a qui havien donat un poder
tirànic; els altres, per la facultat d' elegir aquell que havien d'
obeir; d' altres, pel dret d' armar-se i de poder exercir la violència;
d' altres, pel privilegi de no ser governats més que per un home de la
seva nació o per les seves pròpies lleis. Algun poble ha pres durant
molt de temps la llibertat per l' usatge de dur una barba ben llarga.
Alguns han lligat aquest nom a una forma i n'han exclòs les altres. Els
qui havien gaudit del govern republicà l' han posada en aquest govern;
els qui havien gaudit d' un govern monàrquic l' han col·locada en la
monarquia. En darrer terme, cadascú ha anomenat llibertat el govern que
era conforme als seus costums o ales seves inclinacions; i com que en
una república no sempre es tenen davant els ulls i d' una manera prou
present els instruments dels mals dels quals hom es plany, i fins i tot
sembla que les lleis hi parlen més i que els executors de les lleis hi
parlen menys, la llibertat se situa ordinàriament en les repúbliques i
s' exclou de les monarquies. Finalment, com que en les democràcies el
poble sembla que gairebé fa el que vol, s' ha posat la llibertat en
aquesta mena de governs i s' ha confós el poder del poble amb la
llibertat del poble. És cert que en les democràcies el poble sembla fer el que
vol; però la llibertat política no consisteix pas a fer el que hom vol.
En un Estat, és a dir, en una societat on hi ha lleis, la llibertat no
pot consistir més qu ea poder fer el que s' ha de voler i a no estar
obligat a fer el que no s' ha de voler. Cal prendre consciència del que és la independència i del
que és la llibertat. La llibertat és el dret de fer tot el que les
lleis permeten; i si un ciutadà pogués fer el qu eles lleis prohibeixen,
no hi hauria pas llibertat, perquè els altres indrien igualment aquest
poder. (...) A fi que no es pugui abusar del poder cal que, per la
disposició de les coses, el poder freni el poder. Una constitució pot
ser tal que ningú no estigui obligat a fer les coses a les quals la llei
no l' obliga, i a no fer les que la llei li permet. (...) Hi ha en cada Estat tres menes de poders: el poder
legislatiu, el poder executiu de les coses que depenen del dret de la
gent i el poder executiu de les que depenen del dret civil. . Pel primer, el príncep o el magistrat fa lleis per un
temps o per sempre i corregeix o abroga les que són fetes. Pel segon, fa
la pau o la guerra, envia o rep ambaixades, estableix la seguretat,
prevé les invasions. Per tercer, castiga els crims o jutja les
diferències dels particulars. S' anomenarà aquest darrer el poder
judicial, i l' altre, simplement, el poder executiu de l' Estat. La llibertat política en un ciutadà és aquesta
tranquil·litat d' esperit que prové de l' opinió que cadascú té de la
seva seguretat; i a fi que hom tingui aquesta llibertat, cal que el
govern sigui tal que un ciutadà no pugui témer un altre ciutadà. Quan el poder legislatiu i el poder executiu estan units
en la mateixa persona o en el mateix cos de magistratura, no hi ha pas
llibertat, perquè es pot témer que el mateix monarca o el mateix senat
facin lleis tiràniques per a fer-les cumplir tirànicament. Tampoc no hi ha llibertat si el poder judicial no està
separat del poder legislatiu i de l' executiu. Si anés unit al poder
legislatiu, el poder sobre la vida i la llibertat dels ciutadans seria
arbitrari, puix que el jutge seria legislador. Si anés unit al poder
executiu, el jutge podria tenir la força d' un opressor. Tot estaria perdut si el mateix home, o el mateix cos
dels principals, o dels nobles, o del poble, exercissin aquests tres
poders: el de fer les lleis, el d' executar les resolucions públiques i
el de jutjar els crims o les diferències dels particulars. (...) El poder judicial no ha de ser donat a un senat
permanent, sinó exercit per persones tretes del cos del poble (com a
Atenes), en determinats temps de l' any, de la manera prescrita per la
llei, a fi de formar un triubnal queu no duri més que el temps que la
necessitat ho requereixi. D' aquesta manera, el poder judicial, tan terrible entre
els homes, no estant lligat a un cert estat ni a una certa professió,
esdevé, per di-ho així, invisible i nul. No es tenen contínuament jutges
davant dels ulls; i es tem la magistratura, i no pas els magistrats. (...) Els altres dos poders podrien donar-se als magistrats o a
cossos permanents, perquè no s' exerceixen sobre cap particular; no
essent, l' un, més que la voluntat general de l' Estat, i l' altre, més
que l' executor d' aquesta voluntat general. (...) Com que en un Estat lliure, tot home considerat posseïdor
d' una ànima lliure ha de ser governant per ell mateix, caldria que el
poble en cos tingués el poder legislatiu. Però com que això és
impossible en els grans estats i està subjecte a molts inconvenients en
els petits, cal que el poble faci per mitjà dels seus representants, tot
el que no pot fer per ell mateix.
