UNITAT 2
ÈTICA I POLÍTICA
4. ESTATS I NACIONS
ANÀLISI SÒCIO-POLÍTICA
Tot analitzant i sintetitzant des d'un punt de vista sociològic—tal com s'haurien d'estudiar, segons defensa A. D. Smith— les estructures sòcio-polítiques que s'han anat forjant en el procés de formació dels Estats i de les nacions, podem constatar distintes configuracions que vinculen les nacions amb els Estats. Per exemple, hi ha Estats que coincideixen amb la nació —Estats nacionals— i d'altres que no. Els Estats nacionals són homogenis —en ells domina la consciència nacional comuna: Estats uninacionals—, o bé heterogenis —en ells predomina la dita consciència, malgrat que coexisteix amb un o més fets diferencials interns. Quan l'Estat inclou minories nacionals o nacions, aleshores som davant l'Estat plurinacional. Podem continuar fent divisions i subdivisions de la forma administrativo-política dels Estats i de les nacions. Sintetitzarem les possibilitats tot estudiant les perspectives Estat ð Estat, Nació ð nació, Estat ð nació i Nació ð Estat.
L'Estat pot configurar-se en forma unitària o federal; i es dóna també la confederació d'Estats, que pot denominar-se Estat confederal.
a. L'Estat unitari és aquell que posseeix un únic centre decisori de l'impuls polític. Cristal·litza en distintes tipologies:
a.1. Centralitzat: es basa exclusivament en relacions de superioritat i de subordinació;
a.2. Desconcentrat: cedeix a delegacions provincials part de les seves facultats;
a.3. Descentralitzat administrativament: admet competències pròpies i autarquia financera de les diputacions provincials i dels municipis (descentralització de fet i no de dret);
a.4. Descentralitzat políticament: admet regions autònomes i implica, tot partint d'un únic poder constituent, una pluralitat de fonts legislatives (autonomia legislativa) amb sanció constitucional (descentralització de dret i de fet).
b. L'Estat confederal o Confederacióés format per una aliança d'Estats sobirans que gaudeixen de perfecta autonomia en llur estructura interna. Per això, no es consideren com a tal les unions d'Estats basades en el Dret intern, sinó solament aquelles que recolzen en les normes del Dret internacional. És una vinculació d'Estats sobirans basada en un tractat internacional, amb intenció de perpetuïtat, i és origen d'un poder que s'exerceix sobre els Estats membres i no immediatament sobre els individus. Persegueix béns comuns i exigeix una estabilitat d'òrgans rectors. És, abans de res, una unió política organitzada amb la finalitat preeminent d'assolir la seguretat interior i exterior, i el benestar econòmico-social.
En relació a llur naturalesa jurídica, uns autors (Meyer, Carl Schmitt) defensen que la Confederació no és una simple relació contractual, sinó un subjecte de Dret polític, amb poder per a relacionar-se jurídicament tant amb altres Estats com també amb persones privades. Té plena sobirania sobre els Estats components en aquelles competències que han cedit a la Confederació, tot i que aquests Estats les conservin davant de llurs súbdits. Altres estudiosos (Laban, Jellinek) mantenen que es tracta d'una vinculació jurídico-internacional i no d'una entitat jurídico-política. L'Estat confederal no minva jurídicament la sobirania dels Estats membres, i els òrgans comuns —mitjançant els quals s'exerceixen certes funcions— de cap de les maneres són superiors als Estats. Tenen subjectivitat jurídico-internacional, així com també els seus membres. Però, mentre que la personalitat de la Confederació neix i mor amb el tractat confederatiu, la dels Estats roman i es regeix per les normes del Dret internacional comú, una vegada desaparegut el pacte. Els seus òrgans rectors manquen de poder immediat sobre els individus, però condicionen el Dret constitucional dels Estats confederats.
No s'ha de confondre amb la federació d'Estats. L'Estat federal, tal com tindrem oportunitat de veure tot seguit, és una unió de Dret intern, en la qual els components —malgrat que fossin anteriorment Estats sobirans— desapareixen com a subjectes de Dret internacional. És una entitat jurídico-política, no jurídico-internacional. Té com a base una Constitució.
En l'Estat confederal, els Estats continuen fruint de sobirania i romanen vinculats a la comunitat internacional. Les decisions de la Confederació no obliguen els individus dels Estats vinculats, si no es converteixen en lleis pròpies. Les relacions de l'Estat confederal amb els seus Estats i les d'aquests entre si es regeixen per les normes del Dret internacional comú. L'òrgan suprem de l'Estat confederal és un senat o dieta, integrat per representants dels Estats que reben manaments de llurs respectius governs. El vot favorable a la majoria requerida fa fermes les decisions de l'assemblea, que serveix d'àrbitre en les querelles internes. La Confederació es troba molt per damunt de la simple aliança. Gaudeix de poder coactiu davant dels Estats components per tal d'imposar el compliment de les obligacions contretes i també quan sorgeixen situacions que poden fer perillar la seva continuïtat.
c. La tercera estructura possible, l'Estat federal, és fruit de l'evolució del confederalisme suís i s'ha estès pel món americà, països socialistes, Alemanya, etc., mentre que en els nous països afroasiàtics, en general, ha fracassat. S'articula al voltant de l'autogestió dels interessos propis de cada Estat federat en les esferes que li són pròpies, i de la gestió comuna de part de l'Estat federal d'aquells assumptes que sobrepassen l'interès particular. Uns i altres són absolutament sobirans en llurs esferes respectives.
La federació inclou la divisió de poders i els estructura diversament segons llocs i temps, possibilita la participació dels Estats membres —les dues cambres— i, eventualment, concedeix autonomia a les parts amb fet diferencial. Els Estats membres solen tenir la mateixa estructura que el poder central —president, cambra o cambres—, gaudeixen d'autogovern i, segons els casos, posseeixen estructures de democràcia directa —assemblea general— o semidirecta —iniciativa, referèndum, revocació o destitució. Convé d'observar que, de fet, les antigues federacions es van centralitzant a poc a poc. El lligam resta expressat mitjançant la Constitució federal, i d'ací la seva importància amb vista al sistema de les garanties, que no es refereixen únicament als subjectes-ciutadà, sinó també als subjectes-Estat.
Les decisions del poder executiu es poden portar a la pràctica mitjançant:
c.1. L'anomenada Administració indirecta: en aquest cas, l'Estat federal no té Administració central desconcentrada territorialment i, per tal d'executar les seves decisions se serveix dels funcionaris dels Estats federats. Aquest sistema té l'extraordinari avantatge d'estalviar una doble organització paral·lela (la federal i la federada);
c.2. Sistema d'Administració directa: aquí l'Estat federal posseeix una Administració pròpia territorialment desconcentrada. Té els inconvenients exactament contraris als avantatges que acabem d'esmentar (v.g., USA i la Unió Soviètica); c.3. Sistema mixt: constitueix una barreja dels anteriors.
L'Estat federal es fonamenta en els principis de lliure consentiment dels individus, mitjançant pacte, i de progrés del consentiment —d'entitats menors fins a l'Estat—, que respecta la vida pròpia de les entitats menors; es regeix pels principis de subsidiarietat, d'unitat, de varietat, i de separació territorial i de poders —legislatiu, executiu i judicial. Aquest Estat és emmotllable ideològicament —conservadors i revolucionaris— i, també, des del punt de vista dels règims —monarquies i repúbliques. Estats Units, Mèxic i Argentina són exemples d'Estat federal.
Hem vist que la nació és un concepte anàleg que fa possible parlar de cercles concèntrics. El seu analogat principal —dèiem— és una comunitat de persones, la dimensió social constitutiva de la qual és successivament actuada per elements bàsics a través d'una superació que els engloba i, alhora, els redimensiona; elements que configuren la teoria objectivo-subjectivista. Des d'aquesta perspectiva tenim:
a. Nació uninacional: realitat nacional considerada en el seu cercle concèntric menor (en la seva dimensió extensiva, no en la seva realitat intensiva).
b. Nació plurinacional o nació de nacions: cadascun dels corresponents cercles majors que inclouen altres entitats nacionals.
Segons que l'Estat manqui de nació, n'inclogui alguna en el seu territori, s'identifiqui amb ella o sigui transcendit per la nació dóna lloc a:
a. Estat a-nacional: l'Estat pot ser una entitat política sense cap connotació nacional. La Ciutat del Vaticà —com ja s'ha dit— n'és un exemple paradigmàtic.
b. Estat nacional: aquell on el territori de l'Estat coincideix amb la nació. Pot ser, segons el tipus de nació, un Estat uninacional o plurinacional. Els Estats uninacionals o Estats-nació no plurinacionals identifiquen Estat i nació, i han culminat un procés des d'uns orígens vers un objectiu. En alguns casos, l'Estat ha creat la nació. Ho ha fet des del poder i mitjançant una política assimilista, reduint a una sola les diverses nacions. Són molts els mitjans per tal d'assolir-ho: homogeneïtzant els costums, les tradicions, les institucions; consolidant les fronteres —cosa que ajuda a heterodiferenciar i intraaglutinar—; unificant la població —ètnicament, culturalment o religiosament—; imposant una llengua oficial única; dirigint la intraunificació —del poble i dels funcionaris—; i/o facilitant la cohesió sense imposar-la, mantenint unes condicions de paritat i justícia entre eventuals comunitats diferents.
En altres casos, és la nació la que ha creat l'Estat: adquirint-lo com a estructura, alhora que alliberant-se —freqüentment— de macroestructures imperials. Amb Fichte i Hegel comencen a desenvolupar-se les cultures nacionalistes. La història es nacionalitza, es posa al servei de la consciència nacional emergent o emergida. En les versions exacerbades, això es fa engrandint glòries, desconeixent errades i faltes, magnificant mites, inserint-se en la llegenda, criticant el que és estranger —llegendes negres—, fomentant el culte als herois nacionals, jutjant contradictòriament fets idèntics segons el color del nacionalisme en joc, elaborant teories contradictòries entre si. Aquest procés es dirigeix vers uns objectius: hom elabora la natural tasca comuna i la redimensiona dins el marc d'una finalitat específica, pròpia, transcendent —la missió històrica nacional, la predestinació metafísica nacional, el mite de la grandesa de la nació. Segons Ortega i Gasset, els nacionalismes positius són integradors i tenen una missió històrica; els negatius són disgregadors i mancats de missió històrica.
En aquest procés que anem comentant, identifiquen —deia— Estat i nació: ho fan tant en el llenguatge vulgar com en el llenguatge jurídic: l'interès estatal es converteix en interès nacional; la nacionalitat ho és de l'Estat en qüestió; nacionalitzar és transferir la propietat a l'esfera estatal; nacionalisme positiu és el que s'adhereix a la forma d'ésser i actuar de l'Estat; les relacions internacionals són les relacions interestatals; la Societat de les Nacions és la Societat dels Estats, etc. França en forneix un exemple característic.
c. Estat plurinacional: el mateix Estat inclou algunes nacions o minories nacionals. Les minories nacionals o nacions que inclou en el seu territori es poden classificar en estrangeres, autòctones i immigrades.
c.1. Les primeres són els grups que pertanyen a una nació diferent de la nació (o nacions) pròpies de l'Estat en què es troben inserides. Viuen el problema de la no identitat entre l'estatalitat obligatòria i la nacionalitat conservada. La solució racional i jurídica és dotar-les d'un estatut propi; el que és irracional i inhumà és exterminar-les —genocidi—, expulsar-les o assimilar-les per la força. Abans de la I Guerra Mundial, els aliats estimularen les minories de l'Imperi Austro-hongarès amb el principi de les nacionalitats. Un cop guanyada la guerra varen complir llurs prometences mitjançant l'aplicació de l'esmentat principi, manifestat en el dret d'autodeterminació, però un terç de les minories no aconseguí el seu desig; en aquest cas s'obligà a concedir a les minories el mateix estatut, públic i privat, de les majories, amb drets especials pel que feia a llur autonomia cultural. Després de la II Guerra Mundial, els tractats establiren no els drets de les minories, sinó els drets de l'home, per interessos propis, per motivacions ideològiques de caire humanista i antinacionalista, i per considerar que la garantia dels segons inclou la dels primers, cosa que —de fet— no és certa.
c.2. Les minories autòctones o indígenes poden ser de tipus ètnic (v. g., els aborígens australians), cultural (v. g., els canadencs francòfons), religiós (v. g., els catòlics de l'Úlster o, si es vol, els protestants de l'Úlster dins d'Irlanda). El dret públic i l'acció internacional han tractat força els drets de les minories autòctones. El Dret internacional i la DSE els han tingut presents. Quan les minories autòctones es conscienciegen de llur fet diferencial, sorgeixen les anomenades minories nacionals. Aquest fet s'ha generalitzat en la segona meitat del segle XX. Els camins de solució de llurs problemes passen pels àmbits del federalisme, la confederació, diversos graus d'autonomia o l'assoliment de la independència-sobirania.
c.3. El tercer tipus de minoria, la immigrada, pot donar-se amb voluntat d'assimilació, de distinció o de retorn. Un dels problemes seriosos que planteja és el de la seva penetració massiva dins un Estat unitari, o dins una de les nacions minoritàries, si es tracta d'un Estat plurinacional.
L'Estat plurinacional, si hom considera la realitat de nació de nacions, pot donar lloc a un Estat-nacional plurinacional (v. g., Espanya). Quan l'Estat no nacional pretén la uninacionalitat contra la voluntat d'una o algunes de les nacions o minories que inclou, s'anomena Estat seminacional. Podem posar d'exemple d'Estat no nacional plurinacional l'actual Estat d'Israel.
d. Estat intra-nacional: és l'Estat transcendit per la nació. Aquesta inclou l'Estat i el transcendeix (per exemple, qualsevol dels Estats federats d'USA).
e. Estat inter-nacional: és aquell el territori del qual pertany a més d'una nació sense identificar-se amb cap d'elles ni incloure-les en llur totalitat.
Bo i considerant a l'inrevés la perspectiva anterior, on ara el substantiu és la nació, podem parlar de:
a. Nació a-estatal: els membres de la nació viuen disseminats entre diversos Estats, sense necessitat de formar una vertadera minoria nacional. Aquest seria el cas dels jueus abans de la constitució de l'Estat d'Israel.
b. Nació-Estat: és el mateix Estat nacional (coincideix amb 3.b) (USA, en relació amb l'Estat federal, França).
c. Nació pluriestatal: aquella que inclou diversos Estats (es correspon amb 3.d) (USA, en relació amb els Estats federats).
d. Nació intra-estatal: aquella nació a la qual es feia referència en els Estats plurinacionals (cf. 3.c). Com ja hem dit, pot ser autòctona, immigrada o estrangera (v. g., Galícia, Escòcia).
e. Nació inter-estatal: tota nació el territori de la qual pertanyi a més d'un Estat sense identificar-se amb cap d'ells ni incloure'ls en la seva globalitat (v. g., Euskadi, kurds).
Les distincions efectuades corresponen a realitats actuals o passades, o bé són simplement ordenacions possibles. Les realitzacions de les múltiples estructures polítiques que es donen, o poden donar-se en la pràctica, són relacions d'aquestes quatre perspectives, sempre que no existeixi una contradicció de relació.
Webgrafia:
