"La
tolerància és una de les virtuts cíviques per excel·lència, però n' hi ha
d' altres. Fes un calendari de virtuts cíviques. Decideix primer quines són les
dotze virtuts que mereixen aparèixer-hi (cosa que suposarà elaborar una llista
i discutir la presència o absència de cadascuna de les candidates). Després
decideix com fer la il·lustració de cada mes perquè sigui un reclam persuasiu
de la importància de cada virtut."
Et proposo les següents virtuts:
- Moderació
- Fortalesa
- Dignitat
- Paciència
- Justícia
- Honestedat
- Coratge
- Autoestima
- Saviesa
- Tolerància
- Altruisme
- Humilitat
Fes recerca de cadascuna d' elles i
explica en què consisteix cada virtut. Afegeix una il·lustració. Ordena-les
seguint l' eix cronològic: Gener, Febrer, Març...
3r
Trimestre
"El triomf definitiu del document constitucional escrit, com a sanció
solemne del constitucionalisme democràtic, va començar en el nou món, primer
amb les constitucions de les colònies americanes que es van transformar en
estats sobirans en rebel·lar-se contra la Corona anglesa, i després amb la
Constitució de la Unió de 1787. Durant molt de temps, els teòrics francesos,
induïts per les idees del contracte social i de la sobirania popular, havien
lluitat també per una constitució escrita. Aquesta exigència va esclatar amb
força durant la Revolució francesa."
LOEWENSTEIN, Teoría
de la constitución, 1986
1.- Identifica les idees principals del
text i revisa la informació històrica de referència.
2.- Cerca informació sobre els
fonaments de les idees de contracte social i sobirania popular
3.- Elabora una
fitxa dels autors de referència com John Locke o Jean-Jacques Rousseau.
Bibliografia:
ALFARO, Carme i
VVAA: Educació Eticocívica. Barcelona:Ediciones del Serbal, 2008(pàgines 31 i 58)
IMPORTANT:
Tots els alumnes que tinguin l’ assignatura d’
eticocívicaper aprovar al mes de
Setembre, hauran d’ entregar aquests dos treballs el dia de setembre assignat.
"Tenim un règim de govern que no enveja les lleis d' altres ciutats, sinó que més aviat som exemple per als altres i no pas imitadors. El seu nom és democràcia, per no dependre el govern de pocs sinó d' un nombre major de ciutadans, d' acord amb les nostres lleis, cadascú està en situació d' igualtat de drets en les dimensions privades"
Tucídides, Oració fúnebre de Pèricles.
Sembla clar que molts atenesos se sentien orgullosos de la seva organització política democràtica. Pensa en els punts forts i febles del model democràtic. A continuació:
1.- Exposa quins són els valors positius de la democràcia. Mira la informació que a més del teu llibre, tens en aquest bloc.
2.- Cerca informació sobre la democràcia antiga. Hi va haver una evolució política des de Dracó fins a Pericles, passant per Soló i Clístenes. Quines diferències van proposar els diferents reformadors polítics?
- Has de realitzar aquesta activitat, per a recuperar la tercera avaluació. L' hauràs d' imprimir i entregar en mà a la professora,
dimarts dia 17 de juny de les 9h a les 10h.
Bibliografia:
ALFARO, Carmen i VVAA: Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgina 44 i 45)
"Com ser capaços de distingir què està bé i què està malament? Si tinc un dubte moral i em formulo la pregunta: "Què he de fer?", la resposta podria trobar-la en la següent proposta: "Allò que desitjaria que fes qualsevol que es trobés en la meva situació". En l' ètica, posar-se en el lloc de l' altre ajuda a decidir. I en la política? Segurament has sentit parlar d' Auschwitz, però necessites buscar més informació d' allò que va passar allà. Quan la tinguis, fes un llistat d' actes que donin sentit a la següent frase: "Obra de tal manera que no sigui possible que Auschwitz es torni a repetir"
- Has de realitzar aquesta activitat, per a recuperar la primera i/o la segona avaluació i entregar-la en mà a la professora, el dimarts 17 de juny de les 9h a les 10h.
Bibliografia:
ALFARO, Carmen i VVAA: Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgina 32)
La transició democràtica i el debat sobre el nou marc constitucional del plurilingüisme
s. XX dC
El
1975 moria Franco i començava la transició cap a una democràcia
equiparable a la resta de l’Europa occidental. Amb la fi de la dictadura
va retornar l’autonomia als territoris de llengua catalana i una
oficialització relativa de la diversitat lingüística i nacional. No
obstant això, la resistència al procés autonòmic, l’homogeneïtzació, el
secessionisme lingüístic valencià i la divisió administrativa dels
territoris de parla catalana dificulten l’avanç del català.
Amb
la mort de Franco, i malgrat que no hi va haver un trencament explícit
amb el franquisme i es va mantenir com a cap d’estat l’home que el
dictador havia escollit com a successor, el rei Joan Carles, va començar
el procés democràtic, conegut com la transició. El 1977 es va restaurar
la Generalitat de Catalunya, amb Josep Tarradellas, que havia retornat
de l’exili, com a president. Un any després es va aprovar la Constitució
espanyola i els estatuts d’autonomia dels territoris de llengua i
cultura catalanes sota sobirania espanyola (a Catalunya, el 1979; al
País Valencià, el 1982, i a les Balears, el 1983). Aquest nou marc ha
permès d’aleshores ençà recuperar la tasca normalitzadora i
normativitzadora del català continuant la tradició de la Mancomunitat de
Catalunya i de la Generalitat republicana.
Fruit del pacte
entre els hereus de la dictadura franquista i les forces nascudes de la
clandestinitat, la nova Constitució democràtica d’Espanya va reconèixer,
amb reserves, la pluralitat nacional i cultural després de quatre
dècades de castellanització forçosa dels territoris no castellans.
Aquesta era la cara del nou panorama jurídic favorable a la recuperació
de la llengua catalana; la creu, els límits i ambigüitats. Contrari al
dret d’autodeterminació, l’article segon parla de la ‘indissoluble
unitat de la Nació espanyola’, si bé ‘reconeix i garanteix el dret a
l’autonomia de les nacionalitats i de les regions’, sense
especificar-les, però. La nova llei suprema espanyola també va prohibir
explícitament la federació de comunitats autònomes (article 145.1), la
qual cosa impedeix l’articulació d’espais jurídics entre els països
catalans espanyols.
Si bé els nous estatuts català, balear i
valencià –aquest, de pas– van definir el català com a ‘propi’ i van
establir-ne l’oficialitat, el castellà s’hi va mantenir com a cooficial i
continua sent l’únic idioma oficial a tot Espanya. La cooficialitat de
‘les altres llengües espanyoles’, doncs, es va restringir ‘a les
respectives Comunitats Autònomes’ (article 3.2). Les tres autonomies
nounades van fixar el dret a conèixer i a utilitzar el català i van
decidir normalitzar-ne l’ús, però no van obligar a conèixer-lo davant el
deure constitucional de saber castellà. Segons l’article 3.1 de la
carta magna, atribuït al centrista Adolfo Suárez, aleshores president,
‘el castellà és la llengua oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen
el deure de conèixer-la i el dret a usar-la’. Malgrat aquesta
desigualtat, els estatuts van establir ‘igualtat [lingüística] plena’ a
Catalunya i a les Balears i la no-discriminació lingüística al País
Valencià –oficialment, Comunitat Valenciana–, o sigui, un bilingüisme
ideal, que van desenvolupar, als vuitanta, sengles lleis, de natura i
efecte sotmesos als governs de torn –ferms al Principat, febles o
regressius al País Valencià i vacil·lants a les Illes.
L’Estatut
aragonès (1983) i el murcià (1982), en canvi, no van oficialitzar l’ús
del català als dos territoris, de part dels quals és propi, si bé Aragó
va comprometre’s a protegir les ‘modalitats lingüístiques’ no
castellanes. De fet, la no-oficialitat del català a Aragó i a Múrcia
xoca amb l’article 3.2 de la Constitució. Als territoris catalanòfons
espanyols –excepte, en part, el Principat– no es va produir un canvi
clar en l’oferta ni en els usos i actituds lingüístics respecte del
franquisme durant l’anomenada transició democràtica, si bé el català va
ressuscitar en l’àmbit institucional.
Fet i fet, els set pares
constitucionals –dos dels quals, catalans: el comunista Jordi Solé Tura i
el convergent Miquel Roca Junyent– no van regular el plurilingüisme
estatal espanyol per la urgència democratitzadora del moment més enllà
de la perpetuació, a la pràctica, del predomini quasi total del castellà
en l’administració central, la qual cosa deixava de banda algunes
iniciatives plurilingüistes tant de la dreta com de l’esquerra moderades
d’aleshores. De fet, la democratització lingüística completa de
l’estructura administrativa continua pendent a Espanya i sembla
impossible en les circumstàncies polítiques actuals, perquè no és a
l’agenda dels dos grans partits d’àmbit estatal, malgrat que un 20% dels
ciutadans utilitzen normalment llengües no castellanes com el català,
el gallec o el basc.
Amb la transició i la democràcia també van
sorgir els primers mitjans de comunicació en català. El primer diari en
català després de la guerra civil, l’‘Avui’, va néixer l’abril del 1976;
paral·lelament, van sorgir al Principat periòdics comarcals com el
manresà ‘Regió 7’ i el vigatà ‘El 9 Nou’, el 1978, i ‘El Punt’,
aleshores ‘Punt Diari’ i limitat a Girona, el 1979, i de seguida, també,
revistes d’informació general com ‘El Temps’, literàries com ‘Els
Marges’ i històriques com ‘L’Avenç’.
El 1975, l’any de la mort de
Franco, el circuit català de Televisió Espanyola (TVE), amb seu als
estudis Miramar, emetia 17 hores mensuals en català i, a final dels
setanta, la quota va augmentar força. Encara faltaven més de deu anys
per al naixement de TV3 i Catalunya Ràdio. Joaquim Maria Puyal va fer el
gener del 1976 la primera retransmissió futbolística en català de la
postguerra a Ràdio Barcelona (Cadena SER), que ja emetia algun espai en
català des de la dècada dels cinquanta. La primera ràdio en català, des
del final de la Guerra Civil, va ser Ràdio 3, que va ser creada el 1976
per Ràdio Nacional d’Espanya (RNE).
El Congrés de Cultura
Catalana, del 1975 al 1977, va permetre elaborar un full de ruta amb els
reptes que calia vèncer per el redreçament de la llengua. Abans i tot
de l’aprovació de la Constitució espanyola i de la posada en marxa de
les lleis de normalització lingüística catalana, valenciana i balear, la
llengua catalana va tornar com a assignatura a l’ensenyament a través
de sengles decrets de bilingüisme a Catalunya i a les Illes Balears el
1978 i, l’any següent, al País Valencià.
Si bé ‘valencià’ és el
nom comú del català al País Valencià, el fet que el text estatutari del
1982 s’hi referís només així, sense mencionar la unitat de la llengua,
no va ser casual. Durant la Transició va quallar-hi el secessionisme
lingüístic valencià o blaverisme, que, des d’una ideologia conservadora i
d’aparença regionalista, afirma, contra l’evidència científica, que hi
ha un idioma valencià diferent del català. Aquesta resposta tardana al
nou valencianisme pancatalanista de Joan Fuster, articulat als seixanta,
i amb l’ultradretà i terrorista Grup d’Acció Valencianista (GAV) com a
expressió extrema, van articular-lo, durant la Transició, polítics de la
postfranquista Unió de Centre Democràtic (UCD). L’objectiu era frenar
l’avanç de l’esquerra i del valencianisme catalanista; durant
l’anomenada batalla de València, el blaverisme va aconseguir imposar la
senyera coronada davant la nua, pròpia del valencianisme històric, i el
nom de ‘Comunitat Valenciana’ en lloc de ‘País Valencià’.
Els
blavers acusen el pancatalanisme d’imperialista; els valencianistes
fusterians, defensors de la catalanitat del País Valencià com a part
dels Països Catalans, acusen els primers d’espanyolistes. Els blavers
escriuen la llengua segons normes no oficials com les del Puig, creades
el 1979 per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, fundada per la
Diputació de València, i que n’és el referent lingüístic; els segons
utilitzen, en canvi, les normes fabrianes de Castelló, del 1932,
assumides per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada el 1998 per la
Generalitat Valenciana com a punt de trobada entre els dos corrents i
autoproclamada ens normatiu al mateix nivell de l’IEC, si bé,
indirectament, n’aprova la normativa. Tot i això, alguns sectors de la
cultura i l’ensenyament valencianistes l’han acusat de cedir massa als
blavers quant a morfologia i lèxic. També hi ha secessionisme lingüístic
a les Balears i a la Franja de Ponent, però en aquests dos casos són
clarament marginals.
El 1876 va néixer el terme ‘Països Catalans’
com a denominació dels territoris de llengua catalana, i a la dècada
dels seixanta el va propagar Fuster. No obstant això, des de la
Transició, l’articulació lingüística i cultural –i, segons com,
nacional– pateix l’estigma polític que li atribueixen el blaverisme i,
per extensió, l’espanyolisme. Els dos corrents el titllen d’un suposat
imperialisme principatí. La cooperació política entre les regions
espanyoles catalanòfones, que constitueixen bona part dels Països
Catalans, topa no tan sols amb la prohibició constitucional, sinó també
amb un sentiment de comunitat feble o nul. Aquesta feblesa és, en part,
conseqüència de tres segles d’aïllament dins l’estructura estatal
espanyola, que ha enfortit les identitats nacional espanyola i
regionals.
- Documental. Direcció i realització: Elías Andrés. Subdirecció, guió i locució: Victoria Prego RTVE i RSR Multimedia (2003). 120 minuts
