UNITAT 2.
ACTIVITATS:
LES CONSTITUCIONS I LA TRANSICIÓ ESPANYOLA
La transició democràtica i el debat sobre el nou marc constitucional del plurilingüisme
s. XX dC
El
1975 moria Franco i començava la transició cap a una democràcia
equiparable a la resta de l’Europa occidental. Amb la fi de la dictadura
va retornar l’autonomia als territoris de llengua catalana i una
oficialització relativa de la diversitat lingüística i nacional. No
obstant això, la resistència al procés autonòmic, l’homogeneïtzació, el
secessionisme lingüístic valencià i la divisió administrativa dels
territoris de parla catalana dificulten l’avanç del català.
Amb
la mort de Franco, i malgrat que no hi va haver un trencament explícit
amb el franquisme i es va mantenir com a cap d’estat l’home que el
dictador havia escollit com a successor, el rei Joan Carles, va començar
el procés democràtic, conegut com la transició. El 1977 es va restaurar
la Generalitat de Catalunya, amb Josep Tarradellas, que havia retornat
de l’exili, com a president. Un any després es va aprovar la Constitució
espanyola i els estatuts d’autonomia dels territoris de llengua i
cultura catalanes sota sobirania espanyola (a Catalunya, el 1979; al
País Valencià, el 1982, i a les Balears, el 1983). Aquest nou marc ha
permès d’aleshores ençà recuperar la tasca normalitzadora i
normativitzadora del català continuant la tradició de la Mancomunitat de
Catalunya i de la Generalitat republicana.
Fruit del pacte entre els hereus de la dictadura franquista i les forces nascudes de la clandestinitat, la nova Constitució democràtica d’Espanya va reconèixer, amb reserves, la pluralitat nacional i cultural després de quatre dècades de castellanització forçosa dels territoris no castellans. Aquesta era la cara del nou panorama jurídic favorable a la recuperació de la llengua catalana; la creu, els límits i ambigüitats. Contrari al dret d’autodeterminació, l’article segon parla de la ‘indissoluble unitat de la Nació espanyola’, si bé ‘reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions’, sense especificar-les, però. La nova llei suprema espanyola també va prohibir explícitament la federació de comunitats autònomes (article 145.1), la qual cosa impedeix l’articulació d’espais jurídics entre els països catalans espanyols.
Si bé els nous estatuts català, balear i valencià –aquest, de pas– van definir el català com a ‘propi’ i van establir-ne l’oficialitat, el castellà s’hi va mantenir com a cooficial i continua sent l’únic idioma oficial a tot Espanya. La cooficialitat de ‘les altres llengües espanyoles’, doncs, es va restringir ‘a les respectives Comunitats Autònomes’ (article 3.2). Les tres autonomies nounades van fixar el dret a conèixer i a utilitzar el català i van decidir normalitzar-ne l’ús, però no van obligar a conèixer-lo davant el deure constitucional de saber castellà. Segons l’article 3.1 de la carta magna, atribuït al centrista Adolfo Suárez, aleshores president, ‘el castellà és la llengua oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la’. Malgrat aquesta desigualtat, els estatuts van establir ‘igualtat [lingüística] plena’ a Catalunya i a les Balears i la no-discriminació lingüística al País Valencià –oficialment, Comunitat Valenciana–, o sigui, un bilingüisme ideal, que van desenvolupar, als vuitanta, sengles lleis, de natura i efecte sotmesos als governs de torn –ferms al Principat, febles o regressius al País Valencià i vacil·lants a les Illes.
L’Estatut aragonès (1983) i el murcià (1982), en canvi, no van oficialitzar l’ús del català als dos territoris, de part dels quals és propi, si bé Aragó va comprometre’s a protegir les ‘modalitats lingüístiques’ no castellanes. De fet, la no-oficialitat del català a Aragó i a Múrcia xoca amb l’article 3.2 de la Constitució. Als territoris catalanòfons espanyols –excepte, en part, el Principat– no es va produir un canvi clar en l’oferta ni en els usos i actituds lingüístics respecte del franquisme durant l’anomenada transició democràtica, si bé el català va ressuscitar en l’àmbit institucional.
Fet i fet, els set pares constitucionals –dos dels quals, catalans: el comunista Jordi Solé Tura i el convergent Miquel Roca Junyent– no van regular el plurilingüisme estatal espanyol per la urgència democratitzadora del moment més enllà de la perpetuació, a la pràctica, del predomini quasi total del castellà en l’administració central, la qual cosa deixava de banda algunes iniciatives plurilingüistes tant de la dreta com de l’esquerra moderades d’aleshores. De fet, la democratització lingüística completa de l’estructura administrativa continua pendent a Espanya i sembla impossible en les circumstàncies polítiques actuals, perquè no és a l’agenda dels dos grans partits d’àmbit estatal, malgrat que un 20% dels ciutadans utilitzen normalment llengües no castellanes com el català, el gallec o el basc.
Amb la transició i la democràcia també van sorgir els primers mitjans de comunicació en català. El primer diari en català després de la guerra civil, l’‘Avui’, va néixer l’abril del 1976; paral·lelament, van sorgir al Principat periòdics comarcals com el manresà ‘Regió 7’ i el vigatà ‘El 9 Nou’, el 1978, i ‘El Punt’, aleshores ‘Punt Diari’ i limitat a Girona, el 1979, i de seguida, també, revistes d’informació general com ‘El Temps’, literàries com ‘Els Marges’ i històriques com ‘L’Avenç’.
El 1975, l’any de la mort de Franco, el circuit català de Televisió Espanyola (TVE), amb seu als estudis Miramar, emetia 17 hores mensuals en català i, a final dels setanta, la quota va augmentar força. Encara faltaven més de deu anys per al naixement de TV3 i Catalunya Ràdio. Joaquim Maria Puyal va fer el gener del 1976 la primera retransmissió futbolística en català de la postguerra a Ràdio Barcelona (Cadena SER), que ja emetia algun espai en català des de la dècada dels cinquanta. La primera ràdio en català, des del final de la Guerra Civil, va ser Ràdio 3, que va ser creada el 1976 per Ràdio Nacional d’Espanya (RNE).
El Congrés de Cultura Catalana, del 1975 al 1977, va permetre elaborar un full de ruta amb els reptes que calia vèncer per el redreçament de la llengua. Abans i tot de l’aprovació de la Constitució espanyola i de la posada en marxa de les lleis de normalització lingüística catalana, valenciana i balear, la llengua catalana va tornar com a assignatura a l’ensenyament a través de sengles decrets de bilingüisme a Catalunya i a les Illes Balears el 1978 i, l’any següent, al País Valencià.
Si bé ‘valencià’ és el nom comú del català al País Valencià, el fet que el text estatutari del 1982 s’hi referís només així, sense mencionar la unitat de la llengua, no va ser casual. Durant la Transició va quallar-hi el secessionisme lingüístic valencià o blaverisme, que, des d’una ideologia conservadora i d’aparença regionalista, afirma, contra l’evidència científica, que hi ha un idioma valencià diferent del català. Aquesta resposta tardana al nou valencianisme pancatalanista de Joan Fuster, articulat als seixanta, i amb l’ultradretà i terrorista Grup d’Acció Valencianista (GAV) com a expressió extrema, van articular-lo, durant la Transició, polítics de la postfranquista Unió de Centre Democràtic (UCD). L’objectiu era frenar l’avanç de l’esquerra i del valencianisme catalanista; durant l’anomenada batalla de València, el blaverisme va aconseguir imposar la senyera coronada davant la nua, pròpia del valencianisme històric, i el nom de ‘Comunitat Valenciana’ en lloc de ‘País Valencià’.
Els blavers acusen el pancatalanisme d’imperialista; els valencianistes fusterians, defensors de la catalanitat del País Valencià com a part dels Països Catalans, acusen els primers d’espanyolistes. Els blavers escriuen la llengua segons normes no oficials com les del Puig, creades el 1979 per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, fundada per la Diputació de València, i que n’és el referent lingüístic; els segons utilitzen, en canvi, les normes fabrianes de Castelló, del 1932, assumides per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada el 1998 per la Generalitat Valenciana com a punt de trobada entre els dos corrents i autoproclamada ens normatiu al mateix nivell de l’IEC, si bé, indirectament, n’aprova la normativa. Tot i això, alguns sectors de la cultura i l’ensenyament valencianistes l’han acusat de cedir massa als blavers quant a morfologia i lèxic. També hi ha secessionisme lingüístic a les Balears i a la Franja de Ponent, però en aquests dos casos són clarament marginals.
El 1876 va néixer el terme ‘Països Catalans’ com a denominació dels territoris de llengua catalana, i a la dècada dels seixanta el va propagar Fuster. No obstant això, des de la Transició, l’articulació lingüística i cultural –i, segons com, nacional– pateix l’estigma polític que li atribueixen el blaverisme i, per extensió, l’espanyolisme. Els dos corrents el titllen d’un suposat imperialisme principatí. La cooperació política entre les regions espanyoles catalanòfones, que constitueixen bona part dels Països Catalans, topa no tan sols amb la prohibició constitucional, sinó també amb un sentiment de comunitat feble o nul. Aquesta feblesa és, en part, conseqüència de tres segles d’aïllament dins l’estructura estatal espanyola, que ha enfortit les identitats nacional espanyola i regionals.
- Documental. Direcció i realització: Elías Andrés. Subdirecció, guió i locució: Victoria Prego RTVE i RSR Multimedia (2003). 120 minuts
Fruit del pacte entre els hereus de la dictadura franquista i les forces nascudes de la clandestinitat, la nova Constitució democràtica d’Espanya va reconèixer, amb reserves, la pluralitat nacional i cultural després de quatre dècades de castellanització forçosa dels territoris no castellans. Aquesta era la cara del nou panorama jurídic favorable a la recuperació de la llengua catalana; la creu, els límits i ambigüitats. Contrari al dret d’autodeterminació, l’article segon parla de la ‘indissoluble unitat de la Nació espanyola’, si bé ‘reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions’, sense especificar-les, però. La nova llei suprema espanyola també va prohibir explícitament la federació de comunitats autònomes (article 145.1), la qual cosa impedeix l’articulació d’espais jurídics entre els països catalans espanyols.
Si bé els nous estatuts català, balear i valencià –aquest, de pas– van definir el català com a ‘propi’ i van establir-ne l’oficialitat, el castellà s’hi va mantenir com a cooficial i continua sent l’únic idioma oficial a tot Espanya. La cooficialitat de ‘les altres llengües espanyoles’, doncs, es va restringir ‘a les respectives Comunitats Autònomes’ (article 3.2). Les tres autonomies nounades van fixar el dret a conèixer i a utilitzar el català i van decidir normalitzar-ne l’ús, però no van obligar a conèixer-lo davant el deure constitucional de saber castellà. Segons l’article 3.1 de la carta magna, atribuït al centrista Adolfo Suárez, aleshores president, ‘el castellà és la llengua oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la’. Malgrat aquesta desigualtat, els estatuts van establir ‘igualtat [lingüística] plena’ a Catalunya i a les Balears i la no-discriminació lingüística al País Valencià –oficialment, Comunitat Valenciana–, o sigui, un bilingüisme ideal, que van desenvolupar, als vuitanta, sengles lleis, de natura i efecte sotmesos als governs de torn –ferms al Principat, febles o regressius al País Valencià i vacil·lants a les Illes.
L’Estatut aragonès (1983) i el murcià (1982), en canvi, no van oficialitzar l’ús del català als dos territoris, de part dels quals és propi, si bé Aragó va comprometre’s a protegir les ‘modalitats lingüístiques’ no castellanes. De fet, la no-oficialitat del català a Aragó i a Múrcia xoca amb l’article 3.2 de la Constitució. Als territoris catalanòfons espanyols –excepte, en part, el Principat– no es va produir un canvi clar en l’oferta ni en els usos i actituds lingüístics respecte del franquisme durant l’anomenada transició democràtica, si bé el català va ressuscitar en l’àmbit institucional.
Fet i fet, els set pares constitucionals –dos dels quals, catalans: el comunista Jordi Solé Tura i el convergent Miquel Roca Junyent– no van regular el plurilingüisme estatal espanyol per la urgència democratitzadora del moment més enllà de la perpetuació, a la pràctica, del predomini quasi total del castellà en l’administració central, la qual cosa deixava de banda algunes iniciatives plurilingüistes tant de la dreta com de l’esquerra moderades d’aleshores. De fet, la democratització lingüística completa de l’estructura administrativa continua pendent a Espanya i sembla impossible en les circumstàncies polítiques actuals, perquè no és a l’agenda dels dos grans partits d’àmbit estatal, malgrat que un 20% dels ciutadans utilitzen normalment llengües no castellanes com el català, el gallec o el basc.
Amb la transició i la democràcia també van sorgir els primers mitjans de comunicació en català. El primer diari en català després de la guerra civil, l’‘Avui’, va néixer l’abril del 1976; paral·lelament, van sorgir al Principat periòdics comarcals com el manresà ‘Regió 7’ i el vigatà ‘El 9 Nou’, el 1978, i ‘El Punt’, aleshores ‘Punt Diari’ i limitat a Girona, el 1979, i de seguida, també, revistes d’informació general com ‘El Temps’, literàries com ‘Els Marges’ i històriques com ‘L’Avenç’.
El 1975, l’any de la mort de Franco, el circuit català de Televisió Espanyola (TVE), amb seu als estudis Miramar, emetia 17 hores mensuals en català i, a final dels setanta, la quota va augmentar força. Encara faltaven més de deu anys per al naixement de TV3 i Catalunya Ràdio. Joaquim Maria Puyal va fer el gener del 1976 la primera retransmissió futbolística en català de la postguerra a Ràdio Barcelona (Cadena SER), que ja emetia algun espai en català des de la dècada dels cinquanta. La primera ràdio en català, des del final de la Guerra Civil, va ser Ràdio 3, que va ser creada el 1976 per Ràdio Nacional d’Espanya (RNE).
El Congrés de Cultura Catalana, del 1975 al 1977, va permetre elaborar un full de ruta amb els reptes que calia vèncer per el redreçament de la llengua. Abans i tot de l’aprovació de la Constitució espanyola i de la posada en marxa de les lleis de normalització lingüística catalana, valenciana i balear, la llengua catalana va tornar com a assignatura a l’ensenyament a través de sengles decrets de bilingüisme a Catalunya i a les Illes Balears el 1978 i, l’any següent, al País Valencià.
Si bé ‘valencià’ és el nom comú del català al País Valencià, el fet que el text estatutari del 1982 s’hi referís només així, sense mencionar la unitat de la llengua, no va ser casual. Durant la Transició va quallar-hi el secessionisme lingüístic valencià o blaverisme, que, des d’una ideologia conservadora i d’aparença regionalista, afirma, contra l’evidència científica, que hi ha un idioma valencià diferent del català. Aquesta resposta tardana al nou valencianisme pancatalanista de Joan Fuster, articulat als seixanta, i amb l’ultradretà i terrorista Grup d’Acció Valencianista (GAV) com a expressió extrema, van articular-lo, durant la Transició, polítics de la postfranquista Unió de Centre Democràtic (UCD). L’objectiu era frenar l’avanç de l’esquerra i del valencianisme catalanista; durant l’anomenada batalla de València, el blaverisme va aconseguir imposar la senyera coronada davant la nua, pròpia del valencianisme històric, i el nom de ‘Comunitat Valenciana’ en lloc de ‘País Valencià’.
Els blavers acusen el pancatalanisme d’imperialista; els valencianistes fusterians, defensors de la catalanitat del País Valencià com a part dels Països Catalans, acusen els primers d’espanyolistes. Els blavers escriuen la llengua segons normes no oficials com les del Puig, creades el 1979 per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, fundada per la Diputació de València, i que n’és el referent lingüístic; els segons utilitzen, en canvi, les normes fabrianes de Castelló, del 1932, assumides per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada el 1998 per la Generalitat Valenciana com a punt de trobada entre els dos corrents i autoproclamada ens normatiu al mateix nivell de l’IEC, si bé, indirectament, n’aprova la normativa. Tot i això, alguns sectors de la cultura i l’ensenyament valencianistes l’han acusat de cedir massa als blavers quant a morfologia i lèxic. També hi ha secessionisme lingüístic a les Balears i a la Franja de Ponent, però en aquests dos casos són clarament marginals.
El 1876 va néixer el terme ‘Països Catalans’ com a denominació dels territoris de llengua catalana, i a la dècada dels seixanta el va propagar Fuster. No obstant això, des de la Transició, l’articulació lingüística i cultural –i, segons com, nacional– pateix l’estigma polític que li atribueixen el blaverisme i, per extensió, l’espanyolisme. Els dos corrents el titllen d’un suposat imperialisme principatí. La cooperació política entre les regions espanyoles catalanòfones, que constitueixen bona part dels Països Catalans, topa no tan sols amb la prohibició constitucional, sinó també amb un sentiment de comunitat feble o nul. Aquesta feblesa és, en part, conseqüència de tres segles d’aïllament dins l’estructura estatal espanyola, que ha enfortit les identitats nacional espanyola i regionals.
- Documental. Direcció i realització: Elías Andrés. Subdirecció, guió i locució: Victoria Prego RTVE i RSR Multimedia (2003). 120 minuts
- "Cuéntame cómo pasó". Un año para la historia
- "Cuéntame cómo pasó". El fin de la transición
Articles relacionats
Per saber-ne més
Text complet de la Constitució espanyola vigent, del 1978, publicat en ‘idioma valencià’
Bibliografia:
ALFARO, Carmen i VVAA: Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 59)
No hay comentarios:
Publicar un comentario