MONTESQUIEU. ELS PODERS DE L' ESTAT 5. (ACTIVITAT DE LECTURA A CASA)

MONTESQUIEU.

ELS PODERS DE L' ESTAT

5. (ACTIVITAT DE LECTURA A CASA)

"No hi ha cap mot que hagi rebut més diferents significacions i que hagi atret els esperits de tantes maneres com el de llibertat. Els uns l' han pres per la facilitat de deposar aqull a qui havien donat un poder tirànic; els altres, per la facultat d' elegir aquell que havien d' obeir; d' altres, pel dret d' armar-se i de poder exercir la violència; d' altres, pel privilegi de no ser governats més que per un home de la seva nació o per les seves pròpies lleis. Algun poble ha pres durant molt de temps la llibertat per l' usatge de dur una barba ben llarga. Alguns han lligat aquest nom a una forma i n'han exclòs les altres. Els qui havien gaudit del govern republicà l' han posada en aquest govern; els qui havien gaudit d' un govern monàrquic l' han col·locada en la monarquia. En darrer terme, cadascú ha anomenat llibertat el govern que era conforme als seus costums o ales seves inclinacions; i com que en una república no sempre es tenen davant els ulls i d' una manera prou present els instruments dels mals dels quals hom es plany, i fins i tot sembla que les lleis hi parlen més i que els executors de les lleis hi parlen menys, la llibertat se situa ordinàriament en les repúbliques i s' exclou de les monarquies. Finalment, com que en les democràcies el poble sembla que gairebé fa el que vol, s' ha posat la llibertat en aquesta mena de governs i s' ha confós el poder del poble amb la llibertat del poble.

És cert que en les democràcies el poble sembla fer el que vol; però la llibertat política no consisteix pas a fer el que hom vol. En un Estat, és a dir, en una societat on hi ha lleis, la llibertat no pot consistir més qu ea poder fer el que s' ha de voler i a no estar obligat a fer el que no s' ha de voler.

Cal prendre consciència del que és la independència i del que és la llibertat. La llibertat és el dret de fer tot el que les lleis permeten; i si un ciutadà pogués fer el qu eles lleis prohibeixen, no hi hauria pas llibertat, perquè els altres indrien igualment aquest poder.
(...)

A fi que no es pugui abusar del poder cal que, per la disposició de les coses, el poder freni el poder. Una constitució pot ser tal que ningú no estigui obligat a fer les coses a les quals la llei no l' obliga, i a no fer les que la llei li permet.
(...)

Hi ha en cada Estat tres menes de poders: el poder legislatiu, el poder executiu de les coses que depenen del dret de la gent i el poder executiu de les que depenen del dret civil. .

Pel primer, el príncep o el magistrat fa lleis per un temps o per sempre i corregeix o abroga les que són fetes. Pel segon, fa la pau o la guerra, envia o rep ambaixades, estableix la seguretat, prevé les invasions. Per tercer, castiga els crims o jutja les diferències dels particulars. S' anomenarà aquest darrer el poder judicial, i l' altre, simplement, el poder executiu de l' Estat.

La llibertat política en un ciutadà és aquesta tranquil·litat d' esperit que prové de l' opinió que cadascú té de la seva seguretat; i a fi que hom tingui aquesta llibertat, cal que el govern sigui tal que un ciutadà no pugui témer un altre ciutadà.

Quan el poder legislatiu i el poder executiu estan units en la mateixa persona o en el mateix cos de magistratura, no hi ha pas llibertat, perquè es pot témer que el mateix monarca o el mateix senat facin lleis tiràniques per a fer-les cumplir tirànicament.

Tampoc no hi ha llibertat si el poder judicial no està separat del poder legislatiu i de l' executiu. Si anés unit al poder legislatiu, el poder sobre la vida i la llibertat dels ciutadans seria arbitrari, puix que el jutge seria legislador. Si anés unit al poder executiu, el jutge podria tenir la força d' un opressor.

Tot estaria perdut si el mateix home, o el mateix cos dels principals, o dels nobles, o del poble, exercissin aquests tres poders: el de fer les lleis, el d' executar les resolucions públiques i el de jutjar els crims o les diferències dels particulars.
(...)

El poder judicial no ha de ser donat a un senat permanent, sinó exercit per persones tretes del cos del poble (com a Atenes), en determinats temps de l' any, de la manera prescrita per la llei, a fi de formar un triubnal queu no duri més que el temps que la necessitat ho requereixi.

D' aquesta manera, el poder judicial, tan terrible entre els homes, no  estant lligat a un cert estat ni a una certa professió, esdevé, per di-ho així, invisible i nul. No es tenen contínuament jutges davant dels  ulls; i es tem la magistratura, i no pas els magistrats.
(...)

Els altres dos poders podrien donar-se als magistrats o a cossos permanents, perquè no s' exerceixen sobre cap particular; no essent, l' un, més que la voluntat general de l' Estat, i l' altre, més que l' executor d' aquesta voluntat general.
(...)

Com que en un Estat lliure, tot home considerat posseïdor d' una ànima lliure ha de ser governant per ell mateix, caldria que el poble en cos tingués el poder legislatiu. Però com que això és impossible en els grans estats i està subjecte a molts inconvenients en els petits, cal que el poble faci per mitjà dels seus representants, tot el que no pot fer per ell mateix.

L' esperit de les lleis, llibre onzè. II-VI

Pots veure aquestes notícies:

Una jueza bloquea el veto de Trump a ciudadanos de países musulmanes.

http://diariodeavisos.elespanol.com/2017/01/una-jueza-bloquea-parte-del-veto-de-trump-a-ciudadanos-de-paises-musulmanes/

Un juez federal de EE UU paraliza la aplicación del veto migratorio de Trump

La sentencia impide poner en práctica en todo el país el decreto que bloquea la entrada de refugiados e inmigrantes de siete países musulmanes

http://internacional.elpais.com/internacional/2017/02/04/estados_unidos/1486176646_124730.html

BIBLIOGRAFIA UTILITZADA:

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999. (pàgines 131-133)

Webgrafia: 

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/m/fotos/montesquieu.jpg
http://diariodeavisos.elespanol.com/2017/01/una-jueza-bloquea-parte-del-veto-de-trump-a-ciudadanos-de-paises-musulmanes/
http://internacional.elpais.com/internacional/2017/02/04/estados_unidos/1486176646_124730.html

UNITAT 2. ÈTICA I POLÍTICA 4. ESTATS I NACIONS

UNITAT 2

                                     ÈTICA I POLÍTICA

                                   4. ESTATS I NACIONS

 

ANÀLISI SÒCIO-POLÍTICA [1]

Tot analitzant i sintetitzant des d'un punt de vista sociològic [2] —tal com s'haurien d'estudiar, segons defensa A. D. Smith [3] — les estructures sòcio-polítiques que s'han anat forjant en el procés de formació dels Estats i de les nacions, podem constatar distintes configuracions que vinculen les nacions amb els Estats. Per exemple, hi ha Estats que coincideixen amb la nació    —Estats nacionals— i d'altres que no. Els Estats nacionals són homogenis —en ells domina la consciència nacional comuna: Estats uninacionals—, o bé heterogenis —en ells predomina la dita consciència, malgrat que coexisteix amb un o més fets diferencials interns. Quan l'Estat inclou minories nacionals o nacions, aleshores som davant l'Estat plurinacional. Podem continuar fent divisions i subdivisions de la forma administrativo-política dels Estats i de les nacions. Sintetitzarem les possibilitats tot estudiant les perspectives  Estat ð Estat, Nació ð nació, Estat ð nació i Nació ð Estat.

1. Estat ð Estat

L'Estat pot configurar-se en forma unitària o federal; i es dóna també la confederació d'Estats, que pot denominar-se Estat confederal.

a. L'Estat unitari és aquell que posseeix un únic centre decisori de l'impuls polític. Cristal·litza en distintes tipologies: 

a.1. Centralitzat: es basa exclusivament en relacions de superioritat i de subordinació; 

a.2. Desconcentrat: cedeix a delegacions provincials part de les seves facultats;

 a.3. Descentralitzat administrativament: admet competències pròpies i autarquia financera de les diputacions provincials i dels municipis (descentralització de fet i no de dret); 

a.4. Descentralitzat políticament: admet regions autònomes i implica, tot partint d'un únic poder constituent, una pluralitat de fonts legislatives (autonomia legislativa) amb sanció constitucional (descentralització de dret i de fet).

b. L'Estat confederal o Confederació és format per una aliança d'Estats sobirans que gaudeixen de perfecta autonomia en llur estructura interna. Per això, no es consideren com a tal les unions d'Estats basades en el Dret intern, sinó solament aquelles que recolzen en les normes del Dret internacional. És una vinculació d'Estats sobirans basada en un tractat internacional, amb intenció de   perpetuïtat, i és origen d'un poder que s'exerceix sobre els Estats membres i no immediatament sobre els individus. Persegueix  béns comuns i exigeix una estabilitat d'òrgans rectors. És, abans de res, una unió política organitzada amb la finalitat preeminent d'assolir la seguretat interior i exterior, i el benestar econòmico-social.

En relació a llur naturalesa jurídica, uns autors (Meyer, Carl Schmitt) defensen que la Confederació no és una simple relació contractual, sinó un subjecte de Dret polític, amb poder per a relacionar-se jurídicament tant amb altres Estats com també amb persones privades. Té plena sobirania sobre els Estats components en aquelles competències que han cedit a la Confederació, tot i que aquests Estats les conservin davant de llurs súbdits. Altres estudiosos (Laban, Jellinek) mantenen que es tracta d'una vinculació jurídico-internacional i no d'una entitat jurídico-política. L'Estat confederal no minva jurídicament la sobirania dels Estats membres, i els òrgans comuns —mitjançant els quals s'exerceixen certes funcions— de cap de les maneres són superiors als Estats. Tenen subjectivitat jurídico-internacional, així com també els seus membres. Però, mentre que la personalitat de la Confederació neix i mor amb el tractat confederatiu, la dels Estats roman i es regeix per les normes del Dret internacional comú, una vegada desaparegut el pacte. Els seus òrgans rectors manquen de poder immediat sobre els individus, però condicionen el Dret constitucional dels Estats confederats.

No s'ha de confondre amb la federació d'Estats. L'Estat federal, tal com tindrem oportunitat de veure tot seguit, és una unió de Dret intern, en la qual els components —malgrat que fossin anteriorment Estats sobirans— desapareixen com a subjectes de Dret internacional. És una entitat jurídico-política, no jurídico-internacional. Té com a base una Constitució.

En l'Estat confederal, els Estats continuen fruint de sobirania i romanen vinculats a la comunitat internacional. Les decisions de la Confederació no obliguen els individus dels Estats vinculats, si no es converteixen en lleis pròpies. Les relacions de l'Estat confederal amb els seus Estats i les d'aquests entre si es regeixen per les normes del Dret internacional comú. L'òrgan suprem de l'Estat confederal és un senat o dieta, integrat per representants dels Estats que reben manaments de llurs respectius governs. El vot favorable a la majoria requerida fa fermes les decisions de l'assemblea, que serveix d'àrbitre en les querelles internes. La Confederació es troba molt per damunt de la simple aliança. Gaudeix de poder coactiu davant dels Estats components per tal d'imposar el compliment de les obligacions contretes i també quan sorgeixen situacions que poden fer perillar la seva continuïtat.

c. La tercera estructura possible, l'Estat federal, és fruit de l'evolució del confederalisme suís i s'ha estès pel món americà, països socialistes, Alemanya, etc., mentre que en els nous països afroasiàtics, en general, ha fracassat. S'articula al voltant de l'autogestió dels interessos propis de cada Estat federat en les esferes que li són pròpies, i de la gestió comuna de part de l'Estat federal d'aquells assumptes que sobrepassen l'interès particular. Uns i altres són absolutament sobirans en llurs esferes respectives.

La federació inclou la divisió de poders i els estructura diversament  segons llocs i temps, possibilita la participació dels Estats membres  —les dues cambres— i, eventualment, concedeix autonomia a les parts amb fet diferencial. Els Estats membres solen tenir la mateixa estructura que el poder central —president, cambra o cambres—, gaudeixen d'autogovern i, segons els casos, posseeixen estructures de democràcia directa —assemblea general— o semidirecta —iniciativa, referèndum, revocació o destitució. Convé d'observar que, de fet, les antigues federacions es van centralitzant a poc a poc. El lligam resta expressat mitjançant la Constitució federal, i d'ací la seva importància amb vista al sistema de les garanties, que no es refereixen únicament als subjectes-ciutadà, sinó també als subjectes-Estat.

Les decisions del poder executiu es poden portar a la pràctica mitjançant: 

c.1. L'anomenada Administració indirecta: en aquest cas, l'Estat federal no té Administració central desconcentrada territorialment i, per tal d'executar les seves decisions se serveix dels funcionaris dels Estats federats. Aquest sistema té l'extraordinari avantatge d'estalviar una doble organització paral·lela (la federal i la federada); 

 c.2. Sistema d'Administració directa: aquí l'Estat federal posseeix una Administració pròpia territorialment desconcentrada. Té els inconvenients exactament contraris als avantatges que acabem d'esmentar (v.g., USA i la Unió Soviètica); c.3. Sistema mixt: constitueix una barreja dels anteriors.

L'Estat federal es fonamenta en els principis de lliure consentiment dels individus, mitjançant pacte, i de progrés del consentiment —d'entitats menors fins a l'Estat—, que respecta la vida pròpia de les entitats menors; es regeix pels principis de subsidiarietat, d'unitat, de varietat [5] , i de separació territorial i de poders —legislatiu, executiu i judicial. Aquest Estat és emmotllable ideològicament —conservadors i revolucionaris— i, també, des del punt de vista dels règims —monarquies i repúbliques. Estats Units, Mèxic i Argentina són exemples d'Estat federal.

2. Nació ð nació

Hem vist que la nació és un concepte anàleg que fa possible parlar de cercles concèntrics. El seu analogat principal —dèiem— és una comunitat de persones, la dimensió social constitutiva de la qual és successivament actuada per elements bàsics a través d'una superació que els engloba i, alhora, els redimensiona; elements que configuren la teoria objectivo-subjectivista. Des d'aquesta perspectiva tenim:

a. Nació uninacional: realitat nacional considerada en el seu cercle   concèntric menor (en la seva dimensió extensiva, no en la seva realitat intensiva).

b. Nació plurinacional o nació de nacions: cadascun dels corresponents cercles majors que inclouen altres entitats nacionals.

3. Estat ð nació

Segons que l'Estat manqui de nació, n'inclogui alguna en el seu territori, s'identifiqui amb ella o sigui transcendit per la nació dóna lloc a:

a. Estat a-nacional: l'Estat pot ser una entitat política sense cap connotació nacional. La Ciutat del Vaticà —com ja s'ha dit— n'és un exemple paradigmàtic.

b. Estat nacional: aquell on el territori de l'Estat coincideix amb la nació. Pot ser, segons el tipus de nació, un Estat uninacional o plurinacional. Els Estats uninacionals o Estats-nació no plurinacionals identifiquen Estat i nació, i han culminat un procés des d'uns orígens vers un objectiu. En alguns casos, l'Estat ha creat la nació. Ho ha fet des del poder i mitjançant una política assimilista, reduint a una sola les diverses nacions. Són molts els mitjans per tal d'assolir-ho: homogeneïtzant els costums, les tradicions, les institucions; consolidant les fronteres —cosa que ajuda a heterodiferenciar i intraaglutinar—; unificant la població —ètnicament, culturalment o religiosament—; imposant una llengua oficial única; dirigint la intraunificació     —del poble i dels funcionaris—; i/o facilitant la cohesió sense imposar-la, mantenint unes condicions de paritat i justícia entre eventuals comunitats diferents.

En altres casos, és la nació la que ha creat l'Estat [6] : adquirint-lo com a estructura, alhora que alliberant-se —freqüentment— de macroestructures imperials. Amb Fichte i Hegel comencen a desenvolupar-se les cultures nacionalistes. La història es nacionalitza, es posa al servei de la consciència nacional emergent o emergida. En les versions exacerbades, això es fa engrandint glòries, desconeixent errades i faltes, magnificant mites, inserint-se en la llegenda, criticant el que és estranger —llegendes negres—, fomentant el culte als herois nacionals, jutjant contradictòriament fets idèntics segons el color del nacionalisme en joc, elaborant teories contradictòries entre si. Aquest procés es dirigeix vers uns objectius: hom elabora la natural tasca comuna i la redimensiona dins el marc d'una finalitat específica, pròpia, transcendent —la missió històrica nacional, la predestinació metafísica nacional, el mite de la grandesa de la nació. Segons Ortega i Gasset, els nacionalismes positius són integradors i tenen una missió històrica; els negatius són disgregadors i mancats de missió històrica.

En aquest procés que anem comentant, identifiquen —deia— Estat i nació: ho fan tant en el llenguatge vulgar com en el llenguatge jurídic: l'interès estatal es converteix en interès nacional; la nacionalitat ho és de l'Estat en qüestió; nacionalitzar és transferir la propietat a l'esfera estatal; nacionalisme positiu és el que s'adhereix a la forma d'ésser i actuar de l'Estat; les relacions internacionals són les relacions interestatals; la Societat de les Nacions és la Societat dels Estats, etc. França en forneix un exemple característic.

c. Estat plurinacional: el mateix Estat inclou algunes nacions o minories nacionals. Les minories nacionals o nacions que inclou en el seu territori es poden classificar en estrangeres, autòctones i immigrades.

c.1. Les primeres són els grups que pertanyen a una nació diferent de la nació (o nacions) pròpies de l'Estat en què es troben inserides. Viuen el problema de la no identitat entre l'estatalitat obligatòria i la  nacionalitat conservada. La solució racional i jurídica és dotar-les d'un estatut propi; el que és irracional i inhumà és exterminar-les —genocidi—, expulsar-les o assimilar-les per la força. Abans de la I Guerra Mundial, els aliats estimularen les minories de l'Imperi Austro-hongarès amb el principi de les nacionalitats [7] . Un cop guanyada la guerra varen complir llurs prometences mitjançant l'aplicació de l'esmentat principi, manifestat en el dret d'autodeterminació, però un terç de les minories no aconseguí el seu desig; en aquest cas s'obligà a concedir a les minories el mateix estatut, públic i privat, de les majories, amb drets especials pel que feia a llur autonomia cultural. Després de la II Guerra Mundial, els tractats establiren no els drets de les minories, sinó els drets de l'home, per interessos propis, per motivacions ideològiques de caire humanista i antinacionalista, i per considerar que la garantia dels segons inclou la dels primers, cosa que —de fet— no és certa.

c.2. Les minories autòctones o indígenes poden ser de tipus ètnic (v. g., els aborígens australians), cultural (v. g., els canadencs francòfons), religiós (v. g., els catòlics de l'Úlster o, si es vol, els protestants de l'Úlster dins d'Irlanda). El dret públic i l'acció internacional han tractat força els drets de les minories autòctones. El Dret internacional i la DSE els han tingut presents. Quan les minories autòctones es conscienciegen de llur fet diferencial, sorgeixen les anomenades minories nacionals. Aquest fet s'ha generalitzat en la segona meitat del segle XX. Els camins de solució de llurs problemes passen pels àmbits del federalisme, la confederació, diversos graus d'autonomia o l'assoliment de la independència-sobirania.

c.3. El tercer tipus de minoria, la immigrada, pot donar-se amb voluntat d'assimilació, de distinció o de retorn. Un dels problemes seriosos que planteja és el de la seva penetració massiva dins un Estat unitari, o dins una de les nacions minoritàries, si es tracta d'un   Estat plurinacional.

L'Estat plurinacional, si hom considera la realitat de nació de nacions, pot donar lloc a un Estat-nacional plurinacional (v. g., Espanya). Quan l'Estat no nacional pretén la uninacionalitat contra la voluntat d'una o algunes de les nacions o minories que inclou, s'anomena Estat seminacional. Podem posar d'exemple d'Estat no nacional plurinacional l'actual Estat d'Israel.

d. Estat intra-nacional: és l'Estat transcendit per la nació. Aquesta inclou l'Estat i el transcendeix (per exemple, qualsevol dels Estats federats d'USA).

e. Estat inter-nacional: és aquell el territori del qual pertany a més d'una nació sense identificar-se amb cap d'elles ni incloure-les en llur totalitat.

4. Nació ð Estat

Bo i considerant a l'inrevés la perspectiva anterior, on ara el substantiu és la nació, podem parlar de:

a. Nació a-estatal: els membres de la nació viuen disseminats entre diversos Estats, sense necessitat de formar una vertadera minoria nacional. Aquest seria el cas dels jueus abans de la constitució de l'Estat d'Israel.

b. Nació-Estat: és el mateix Estat nacional (coincideix amb 3.b) (USA, en relació amb l'Estat federal, França [8] ).

c. Nació pluriestatal: aquella que inclou diversos Estats (es correspon amb 3.d) (USA, en relació amb els Estats federats).

d. Nació intra-estatal: aquella nació a la qual es feia referència en els Estats plurinacionals (cf. 3.c). Com ja hem dit, pot ser autòctona, immigrada o estrangera (v. g., Galícia, Escòcia).

e. Nació inter-estatal: tota nació el territori de la qual pertanyi a més d'un Estat sense identificar-se amb cap d'ells ni incloure'ls en la seva globalitat (v. g., Euskadi, kurds).

Les distincions efectuades corresponen a realitats actuals o passades, o bé són simplement ordenacions possibles. Les realitzacions de les múltiples estructures polítiques que es donen, o poden donar-se en la pràctica, són relacions d'aquestes quatre perspectives, sempre que no existeixi una contradicció de relació.

[1] Les línies que segueixen transcriuen, resumint-lo, i amplien un estudi pro manuscripto d'A. M. ORIOL, titulat Estat i nació. Les nacions sense Estat, Barcelona 1996, realitzat sobre la base de l'enriquidor text de BUSQUETS, J., Introducción a la sociología de las nacionalidades, Madrid 1971, i aportat a una reunió d'estudi del tema promoguda per AEDOS a Barcelona.

[2] Vegeu també: HABERMAS, J., Identidades nacionales y postnacionales, Madrid 1989; GELLNER, E., Naciones y nacionalismos, Madrid 1988; HERRANZ, G., La vigencia del nacionalismo, Madrid 1992.

[3] SMITH, A. D., Las teorías del nacionalismo, Barcelona 1976, p. 29.

[4] TRUYOL, A., Fundamentos de Derecho Internacional Público, Madrid 1970; MARTÍN RODRÍGUEZ, J., veu Confederación de Estados, dins Gran Enciclopedia Rialp, vol. VI, Madrid 1972, pp. 213 s.

[5] Una altra manera d'expressar la mateixa idea és mitjançant les lleis pròpies del federalisme: a) llei de superposició: existència d'institucions globals la competència de les quals s'estén a la col·lectivitat general; b) llei d'autonomia: cadascun dels Estats federats té autonomia en el que és propi; c) llei de la participació: participació en el funcionament de l'ordre jurídic global i institucional pels representants dels Estats federats (cf. RUBIO GARCÍA, L., veu Federalismo-Derecho internacional, dins Gran Enciclopedia Rialp, vol. IX, Madrid 1972, pp. 803 s.).

[6] Mancini generalitzà aquest procés a partir d'una exigència que brollava del mateix ésser de la nació: el principi de les nacionalitats (tota nació ha de constituir-se en Estat per tal de realitzar plenament la seva dimensió nacional). Veurem que, des de plantejaments eclesials, aquest principi no es correspon amb la realitat nacional. Aquesta pot desenvolupar-se en distintes estructures político-administratives que no siguin necessàriament Estat, sense que —per això— deixi de realitzar-se plenament com a nació.

[7] Vegeu nota 68 .

[8] No vull prejutjar en aquests moments la qüestió de la presència de minories nacionals a França (Euskadi nord, Catalunya nord, corsos i bretons, etc.).

Bibliografia:

ALFARO, Carmen i VVAA:  Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 42 i 43)

Webgrafia: 

http://www.sedase.net/CursosDSE/CursQN/analisis_sociopolitic.htm 
http://fotos00.regio7.cat/fotos/noticias/318x200/2012-11-16_IMG_2012-11-08_22.30.24__F00601R_183710.jpg.jpg

UNITAT 2 ÈTICA I POLÍTICA 3. DEMOCRÀCIA (2)

UNITAT 2

ÈTICA I POLÍTICA

3. DEMOCRÀCIA (2)

"Poden ser reconegudes quatre formes de participació política dels ciutadans: evidentment, en primer lloc, la que suposa l' exercici del vot; en segon lloc, les activitats que fan els ciutadans en les campanyes polítiques empeses pels partits polítics o per algun candidat en particular; una tercera forma de participar resideix en la pràctica d' activitats comunitàries o d' accions col·lectives dirigides a aconseguir un fi específic; i, finalment, aquelles que es deriven d' algun conflicte en particular." 

MERINO, Mauricio: La participación ciudadana en la democracia, 1996

"Sóc humà, res humà m' és alié" (Homo sum, humani nihil a me alienum puto), és una dita cèlebre atribuïda a l' escriptor romà Terenci (190 a dC- 145 a dC)

Bibliografia:

ALFARO, Carmen i VVAA:  Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 40 i 41)

Webgrafia:

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjINbEYujntuogzpgS5Y-ozteBrNQRws84hYJ6Q9B8hj-nuH7WqcGiy_yqNoI_o_Z1eUKBHSELpXOv4c2XZXqr83sFTuQYiyR3cEuU69TRz_0_LlanbTUffdO_aY9dZZc9CRFml1qe_HKo/s1600/vot-en-blanc.jpg

 http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Terenz2.gif

UNITAT 2: ÈTICA I POLÍTICA. 2. DEMOCRÀCIA (1) ¿Dónde y cuándo nació la democracia?

UNITAT 2: ÈTICA I POLÍTICA. 

2. DEMOCRÀCIA (1) 

¿Dónde y cuándo nació la democracia? 

Teseo y el minotauro

Autor: Felipe Pigna

En Atenas entre los siglos VI y V antes de Cristo. Atenas fue fundada por los jonios en el centro de Grecia. Esta zona llamada Ática era pobre, con escasas cosechas, por lo que no fue de interés para los pueblos invasores. La leyenda atribuye a Teseo, el rey legendario que venció al Minotauro de Creta, el haber logrado, en el siglo VIII a. C., la supremacía de Atenas por sobre el resto de las ciudades del Ática.

¿Cómo fue su evolución política?

Atenas fue evolucionando desde el siglo VIII a. C. al V a. C. desde una oligarquía (gobierno de pocos) hacia una democracia (gobierno del pueblo). En un principio gobernaba un rey, que dirigía los asuntos políticos y militares, asistido por el Areópago, consejo de nobles con amplios poderes especialmente en la justicia. Estas instituciones sólo representaban los intereses de las clases privilegiadas y esto provocaba constantes rebeliones populares. Algunos nobles pensaron que era mejor ceder algo antes que perderlo todo y encararon una serie de reformas. El primero fue Dracón, quien en 621 a. C. elaboró el primer código de leyes escritas de Atenas. Otro miembro de la nobleza, Solón realizó grandes reformas en el siglo VI a.C.: suprimió la esclavitud por deudas, dividió a los ciudadanos atenienses en cuatro grupos según su riqueza sin tener en cuenta su origen familiar y creó nuevas instituciones.

¿Cómo participaban los ciudadanos en el gobierno?

Finalmente Clístenes, en el 510 a.C., le dio a Atenas su organización política definitiva: el areópago, compuesto por tres miembros. El arcontado, integrado por diez arcontes, que se dedicaban a funciones administrativas y dirigían el ejército. El Consejo de la bulé o de los 500, que redactaba las leyes, controlaba a los magistrados y se encargaba de la política exterior. La Asamblea Popular o ekklesía, integrada por todos los ciudadanos atenienses mayores de 20 años, es decir, los propietarios, reunidos en el ágora proponían las leyes que una vez redactadas por la bulé volvían a la Asamblea para su aprobación. El tribunal de los heliastas estaba compuesto por 6.000 ciudadanos mayores de 30 años, duraban un año en su cargo y se encargaban de administrar justicia.

Pèricles (Pericles, Περικλη̂ς) (495 aC - 429 aC) va ser un home d'estat grec atenenc tan important que va donar nom a tot el segle V aC (segle de Pèricles).

¿Por qué al siglo V a.C. se lo llamó el siglo de Pericles?

En el siglo V antes de Cristo Atenas vivió su mayor esplendor. Arte, cultura y filosofía florecían en medio de una sociedad políticamente democrática.

Para genios curiosos

En el siglo V a. C. adquiere gran importancia la Junta de Generales una institución político-militar que ejercía tareas ejecutivas y tenía gran influencia en la Asamblea. Pericles fue nombrado presidente de esta junta y durante sus 30 años de gobierno (461-429) fomentó la realización de grandes obras públicas, el mejoramiento de la calidad de vida de los atenienses y dio un gran impulso a la democracia y a todas las manifestaciones artísticas y culturales.

¿La democracia era para todos?

No. Sólo participaban de la toma de decisiones los ciudadanos atenienses y para ser ciudadano era necesario ser varón y libre. Durante el gobierno de Pericles se exigía además ser hijo de madre y padre ateniense. A pesar del espíritu democrático de la vida ateniense, se mantuvo la esclavitud de unas 200.000 personas que realizaban la mayoría de las tareas productivas de Atenas. Podían ser griegos o extranjeros y en su mayoría eran propiedad de particulares que los consideraban objetos sin ningún tipo de derechos sociales o políticos.

¿Toda Grecia era democrática?

No. Y esta fue una de las causas de la Guerra del Peloponeso, porque Atenas había crecido económicamente hasta controlar prácticamente todo el comercio de esa zona del Mediterráneo. Esto perjudicaba a otras ciudades comerciales griegas, como Corinto o Megara   que pidieron ayuda a Esparta, tradicional enemiga de Atenas por causas políticas: mientras Esparta era partidaria de la oligarquía (gobierno de pocos), Atenas favorecía la democracia (gobierno del pueblo). Así se desató esta guerra entre griegos que duró desde el año 431 a. C. hasta la victoria final de los espartanos en el 404 a. C.

¿Y las mujeres?

A las mujeres no les estaba permitido participar en política. Los griegos, como muchos todavía hoy, pensaban que el gobierno era cosa de hombres y pretendían relegar a las chicas al rincón del telar y las cacerolas. Pero las griegas se hacían oír a través de sus maridos o contratando oradores en la ekklesía.

Aspàsia de Milet (c. 470 aC - c. 400 aC,en grec: Ἀσπασία) fou una dona milèsia, mestra de retòrica i logògrafa.

Aspàsia de Milet (c. 470 aC^[1][2] - c. 400 aC,^[1][3] en grec: Ἀσπασία) fou una dona milèsia, mestra de retòrica i logògrafa.

Era filla d'Axíoc, que va anar a viure a Atenes. Allí, Pèricles es va enamorar d'Aspàsia, que passaria a ser la seva amant des d'aproximadament el 450 aC-445 aC fins a la mort d'aquest, en el 429 aC.^[4] Pèricles estava casat amb una dama atenenca amb qui tenia tres fills però no vivia bé, i va anar a viure amb Aspàsia amb el consentiment de la dona, però sense formalitzar la unió, ja que la llei prohibia l'enllaç amb dones estrangeres.

Se sap molt poc de la seva vida. Va passar la major part de la seva vida adulta a Atenes, i podria haver influït tant en Pèricles com en altres polítics atenesos. Es diu que va influir en la guerra contra Samos (440 aC), que interessava a Milet. L'esmenten en els seus escrits Plató, Aristòfanes, Xenofont i altres autors de l'època. En alguns diàlegs de Plató, apareix com a model de dona intel·ligent i amant de la saviesa. També Plutarc s'hi refereix en la seva biografia de Pèricles. Igualment se la menciona en obres modernes, com els poemes de Leopardi o novel·les històriques que recreen l'època.

La casa d'Aspàsia fou un centre literari i filosòfic que va exercir força influència cultural. En morir Pèricles, es creu que Aspàsia va esdevenir amant de Lisicles d'Atenes, un altre dirigent atenenc. Un fill de Pèricles i Aspàsia, Pèricles el Jove, va esdevenir general en l'exèrcit atenenc i seria un dels sis executats després de la derrota de les Arginuses, el 407 aC.

Els escriptors antics també documentaren que Aspàsia tenia un bordell i ella mateixa era hetaira, encara que quasi tots els estudiosos moderns descarten esta afirmació basant-se en el fet que els acusadors eren poetes còmics que volien difamar Pèricles.^[5] Alguns investigadors qüestionen la tradició històrica que ella fou una hetaera, o cortesana, i suggereixen que podria haver estat casada amb Pèricles.

Podeu veure aquest vídeo: El Partenón, Pericles y Aspasia

Bibliografia:

ALFARO, Carmen i VVAA:  Educació ètica i cívica. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (pàgines 38 i 39)

Webgrafia:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Asp%C3%A0sia_de_Milet

http://www.elhistoriador.com.ar/aula/antigua/democracia.php

http://www.labolab.net/wp-content/uploads/2011/03/teseo-minotauro.jpg
https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/6/67/Pericles_Pio-Clementino_Inv269.jpg/225px-Pericles_Pio-Clementino_Inv269.jpg
https://ca.wikipedia.org/wiki/Asp%C3%A0sia_de_Milet#/media/File:Aspasie_Pio-Clementino_Inv272.jpg
https://www.youtube.com/watch?v=vpdczgt4Qcs